Romanç del Muixerangueret
“Un vellet molt arropit
en hivern voreta el foc
recontava al seu netet
anyorances d’antigor.
En son seny plenet d’arrugues
tremolava l’emoció,
els seus ulls espurnejaven
amb mirada de visió:
– “Com les festes de Setembre
no n’hi ha res en tot lo món.
Els bastonets, la carxofa,
tornejants, bolero… tot,
Tot molt bo… mes per a mi
una cosa és la millor,
La muixeranga ¡res hi ha
com ella en la processó!
Sempre plore quan la veig
recordant: dos anys jo fón
el muixeranguer menut,
el qui puja dalt de tot,
aquell que alça la cameta,
i els braços com en un vol
obri en creu… (i aquell vellet
obria els seus tremolós
per fer-ho amb més veritat)
la gent me mirava amb por,
tots retenien l’alé,
no comprenien que jo
allá dalt era feliç…
................................................
Lo que veia no es pot dir,
manquen paraules humanes:
riu de llum, riu d’ulls plorosos
d’oració de moltes mares,
com catifa allá en la terra.
Damunt d’ella van les andes,
com barqueta d’or i foc,
portant suau a la Mare
de la Salut… ¡Moreneta!
De precs i sons de campanes
se sent pertot un soroll.
................................................
Sos braços de llum m’allarguen
en lo cel les estreletes
i em diuen entre rialles:
– Prova, muixerangueret,
bat els teus braços com ales
per vore si al cel aplegues…
................................................
Sempre plore quan la veig
recordant: dos anys jo fón
el muixerangueret menut,
el qui puja dalt de tot,
aquell que alça la cameta,
i els braços com en un vol
obri en creu ben decidit.
Però no t’ho he dit tot,
que em vaig fer muixeranguer
perquè estava molt zelós.
Entre el gentiu li resava,
glatia a pressa el meu cor
quan passava la Mareta
de la Salut. Però jo,
ambiciós del seu afecte,
em pareixia allò poc.
Capficat em preguntava:
“Entre tants milers de cors
podrà la Mare de Déu
sentir el meu toc, toc?
Entre tants ulls com la miren,
purneta menuda són
els meus… i Ella els vorà… “
................................................
Però allà dalt, a soletes,
se’n fugiren tots els zels,
tots els cors que mi glatien
de por: “Muixerangueret,
per l’amor de Déu no caigues”
resaven tots espaiet.
gens de por allí tenia,
no m’importava la gent,
jo mirava la seua anda,
jo mirava lo seu seny,
mirava si me miraven
els seus ulls… I em digué,
(la meua ànima ho sentí):
– “Te vull, muixerangueret,
perquè sé que per voler-me
t’has arriscat com valent”.
................................................
I em pense que somrient-se
me mirava el Jesuset.
................................................
Ja passa la muixeranga,
sempre plore quan la veig.
(Ramon Barberà Ferrís, Sch. P. Escolapi, Algemesí, 1917 – València, 2003.
Publicat al programa de festes d’Algemesí de 1956 i en el llibre del “Cinquantenari de la Coronació de la Verge de la Salut”, 1975.)
