Sant Josep Treballador

Sant Josep és un sant d'excepció per ser triat per Déu per a ser espòs de la Santíssima Verge de la qual va ser concebut i va nàixer, per obra de la Santíssima Trinitat, i el SI libèrrim de Maria, el Fill de Déu Home, Jesús de Natzaret. Per aqueixa concepció i naixement sant Josep completa la seua vocació divina com a pare nutrici, afectiu i educatiu de Jesús amb el qual omplirà la seua ànima la resta dels seus dies. D'altra banda, sant Josep és un home que se santifica en el seu treball i amb ell. I per açò mateix, la seua tasca ordinària i els seus deures ordinaris es converteixen al mig i instrument d'ajuda espiritual i humana dels altres conciutadans, en un apostolat. És un artesà d'un llogaret que, en l'abast del seu art i de les seues forces dedica moltes hores a treballar. Viu d'aqueix esforç laboral en el marc històric en què la Providència divina l'ha situat, en l'ambient sociològic i religiós de la seua època i del seu entorn. En açò la seua vida presenta els tons humans de la majoria d'homes que existeixen i han existit. “Però el nom de Josep significa, en hebreu, "Déu afegirà". Déu afig, dimensions insospitades a la vida santa dels qui compleixen la seua voluntat: l'important, la qual cosa dóna el seu valor a tot, el diví. Déu, a la vida humil i santa de Josep, va afegir -si se'm permet parlar així- la vida de la Mare de Déu i la de Jesús, Senyor Nostre. Déu no es deixa mai guanyar en generositat. Josep podia fer seues les paraules que va pronunciar Santa Maria, la seua esposa: "Quia fecit mihi magna qui potens est", perquè ha fet en mi coses grans Aquell que és totpoderós, "quia respexit humilitatem", perquè es va fixar en la meua petitesa (Lc 1, 48).

Josep era efectivament un home corrent, en el qual Déu es va confiar per a obrar coses grans. Va saber viure, tal com el Senyor volia, tots i cadascun dels esdeveniments que van compondre la seua vida. Per açò, l'Escriptura Santa lloa Josep, afirmant que era just (Mt 1, 19). I, en el llenguatge hebreu, just vol dir piadós, servidor irreprotxable de Déu, complidor de la voluntat divina (Prv 12, 16); altres vegades significa bo i caritatiu amb el proïsme (Tob 7, 5; 9,9). En una paraula, el just és el que estima Déu i demostra aqueix amor, complint els seus manaments i orientant tota la seua vida en servei dels seus germans, els altres homes, com ens recorda un sant devot de l’espòs de Maria. ¿Per què Josep santifica el seu treball, se santifica en el seu treball i santifica a uns altres des del treball? Perquè estima la seua condició de treballador, es dedica de ple a ella perquè és la voluntat de Déu, al qual procura descobrir i abraçar a l'impuls de l'Esperit Sant en la seua ànima.

On està doncs, el secret perquè un cristià, que és un home més, que matina cada jornada per a arribar en fosquejar amb ganes de descansar, que comparteix alegries i penes amb la seua família i amics, que cuida les obligacions de tota mare o pare de família, en una paraula: que discorre la seua existència pel més corrent i comú a tots els mortals? La resposta és breu: en l'amor. Sant Josep estima el seu Déu (creix la seua fe pel que veuen els seus ulls: Jesús i Maria) i el seu proïsme. Amor que és caritat, és a dir, que naix de Déu, entra i omple el cor propi, i es manifesta de mil formes, diria normals en la seua majoria, cap al cor dels altres, que no és superficial, passatger, sinó permanent, atent, servicial, just i, alhora generós. Sant Josep no viu de l'aire, cobra els seus serveis, però calibra les necessitats del que serveix. Aqueixa és també la raó de la qualitat del seu servei: ell treballa bé, posa cura a fer de manera acabada el que li encarreguen; ni enganya, ni admet la mentida de l'altre, ni defuig les exigències, a voltes doloroses d'una obra ben feta, no va darrere d'un prestigi humà, cerca agradar a Déu i, en ell, al proïsme que té davant si, i s'adhereix amb tota la seua ànima en voler diví en l'ara i avui de la seua existència. Només l'amor, en realitat l'Amor, Déu, dóna vida temporal i sobrenatural a qui estima. “Convé no oblidar, per tant, que aquesta dignitat del treball està fundada en l'Amor. El gran privilegi de l'home és poder estimar, transcendint així l'efímer i el transitori. Pot estimar les altres criatures, dir un tu i un jo plens de sentit. I pot estimar Déu, que ens obri les portes del cel, que ens constitueix membres de la seua família, que ens autoritza a parlar-li també de tu a tu, cara a cara. Per açò l'home no ha de limitar-se a fer coses, a construir objectes. El treball naix de l'amor, manifesta l'amor, s'ordena a l'amor. Reconeixem a Déu no solament en l'espectacle de la naturalesa, sinó també en l'experiència de la nostra pròpia labor, del nostre esforç. Com deia el sant devot de Sant Josep, al que em referia abans, el treball és així oració, acció de gràcies, perquè ens sabem col·locats per Déu en la terra, estimats per ell, hereus de les seues promeses. És just que se'ns diga: "ora mengeu, ora begueu, o feu qualsevol altra cosa, feu-ho tot a glòria de Déu" (I Cor 10, 31). A l'esposa, la Santíssima Mare de Déu, li agrada una enormitat, que es coneguen les bones qualitats del seu espòs, i açò perquè estima el seu cònjuge en Déu i segons Déu més que cap dona en el món, i perquè agraeix al seu Senyor que li haja donat, com a company de vida, tan gran home, que ha aconseguit els cims de la glòria eterna.