La Dansà
QUÈ ÉS LA DANSÀ?
La Dansà és la manifestació folklòrica més antiga de les comarques que formaven l’antic Regne de València. Les danses són un ball públic a les places i els carrers de les poblacions valencianes, on podem trobar-ne diferents variants que en alguns casos reben un nom particular, com ara "ball de carrer", "ball de plaça", "ball pla", "ball del cremaller", "baile del tedero", la "taina"... A l’acció de ballar estes danses, totes amb un origen i una estructura semblant, se les coneix com a dansà.
UN BALL RITUAL
Este ball tradicional de dolçaina té un caràcter ritual, associat als dies de festa major o les festes de carrer. El seu origen es vincula al cicle agrari i les celebracions per la preparació o el final de les collites, com acció de gràcies en honor d’algun déu de la fertilitat. Quan les festes paganes es van cristianitzar, passaren a oferir-se en honor d’un sant, la festa del qual coincideix amb la collita o replega de fruits del poble en concret.
A més, la dansà se solia ballar al voltat del foc i en alguns pobles encara es balla així. El foc és un element màgic, molt utilitzat pels valencians, que contribueix a reforçar el sentit ritual de la dansà: les fogueres al mig de la plaça o el foc dalt del cremaller o alimara donaven esta càrrega màgica, a més d’enllumenar la vistositat del ball. Per subratllar encara més el sentit de la dansà, els balladors es vesteixen de manera especial. Així, s’ha conservat el costum d’utilitzar peces com el mocador de Manila, que les dones de molts pobles utilitzen per a ballar les danses, així com el fet d’adornar-se els cabells o el pit amb flors. L’ocasió requereix anar "molt mudats" per a donar l’aspecte que la dansà és un ball especial, tal com així és.
DISTRIBUCIÓ
La dansà no és un ball lliure ni espontani, sinó un ball ritual des del començament fins al final, fet que es reflecteix en la distribució dels participants i en la estructura de la dansa. Les persones més dignes, respectables o més dansadores de la població són els que obrin el ball, fent de cap, clavaris o majorals, que poden ser una parella o diverses, o una sola persona. A continuació ve la comitiva, formada per parelles dirigides des del cap o la cua. Esta comitiva prèn la forma del lloc on es balla: allargada, si és un carrer, o redona, si és una plaça. La distribució més senzilla és que els homes formen una filera i que en front d’ells es posen les dones. Esta pot ser la disposició més primitiva i s’ha conservat en algunes comarques.
A partir d’ací, cada poble ha introduït variants, que fan que la dansà siga igual en estructura bàsica i diferent en aspecte, segons els llocs a on es balla. L’evolució més generalitzada dins de la comitiva és la formació de quadres formats per dos parelles alternes. En moltes poblacions, les comitives guarden un ordre de formació, siga l’antiguitat, el fet de ser casats o fadrins, ser forasters, etc. per la qual cosa ningú ha de introduir-se en mig, ja que trenca l’ordre establit.
ESTRUCTURA
Segons la variant de dansà, ens trobem més o menys parts ben diferenciades, sobretot, pel ritme que marca el tabal. L’estructura més generalitzada que s’ha conservat de la dansà consta d’una eixida, les danses i un final. En l’eixida, el cap de dansa comença amb una melodia especial per donar pas a la formació de la comitiva i que els participants es vagen col·locant al lloc del ball. En les danses, les parelles seguixen el ritme del tabal fent dansa plana i, quan la dolçaina inicia la melodia, fan evolucions o mudances. Segons els pobles, durant unes melodies de les danses les parelles es canvien entre si per formar una cadena com a signe de bona convivència social dins del poble. Per regla general, durant les melodies, els dansadors fan evolucions o passades com una demostració de saber i de destresa del ball, per lluïment davant dels altres ciutadans. Acaba esta part de les danses amb un avís de la dolçaina que dóna pas al final.
El final es planteja com una competició entre la resistència dels dolçainers i l’agilitat dels balladors. La melodia tocada, coneguda en la major part dels nostres pobles com a fandango, va accelerant-se progressivament. Els balladors també acceleren el pas al mateix temps que la melodia. Així es tanca el conjunt de danses, melodies i moviments, que coneixem com a dansà.
Alguns pobles han perdut alguna d’estes parts o n’han variat altres, incorporant passades de jota o de ball de comptes (pròpies d’altres balls com boleros i fandangos). D’altra banda, els quadres de balls sorgits a finals de segle XIX i començaments del XX, van adaptar alguns dels balls de tradició popular per a representar-los dalt dels escenaris. D’esta manera, les danses de l’horta de València van ser font per a la coreografia de la Xàquera Vella, que s’ha près com a base per a l’actual estructura de la dansà a la Mare de Déu dels Desemparats.
LA DANSÀ A LA CIUTAT D’ALGEMESÍ
A primeries de la dècada dels vuitanta es formà el grup de Danses Pardines, del qual em vaig fer càrrec d’instruir durant una temporada. Després, per raons particulars, vaig deixar el grup però vaig continuar venint a ballar “les llauradores” a la Mare de Déu sempre que he pogut (i encara continue fent-ho). Uns quants components de Pardines crearen el grup Berca en novembre de 1981, per ells va continuar la meua relació amb Algemesí, fent-me càrrec d'intruir-los.
Amb l'afany de recuperar balls i cançons del poble, Laura Castell i Pepe Castell em portaren a casa de la Sra. Salut “la mosquita”. Esta dona ens ballà les danses, ensenyant-nos tot allò que ella sabia, però en aquells moments les danses no arribaren a muntar-se. Vicent Vidal, sabedor de que al poble s’havien ballat les danses, continua la faena i va obtindre la informació necessària, tant de melodies com de diferències –com s’anomena a Algemesí- amb la dansa plana, per completar allò que la Sra. Salut “la mosquita” ens va ensenyar feia ja uns quants anys. L’any 2006 una vegada recuperades les muntà, retornant-les al poble i donant per finalitzada una faena que anys arrere haviem començat. Les danses d’Algemesí participen de totes les parts de que es componsa la dansà: l’eixida, les danses i el final.
Grup de danses Alimara
