Deu “Marededeus” sense Diego
Diego ens va deixar el 30 d’octubre de 2006. Cinquanta-tres dies abans, el 8 de setembre d’aquell any, acompanyà la Creu amb la seua dolçaina, per última vegada, en la processó que tant s’estimava.
Ho va deixar per escrit: “Allò que hem va decidir a quedar-me a Algemesí va ser la festa de la Mare de Déu”. Ell va saber captar des del primer moment tota la força religiosa i cultural d’aquesta festa que el va enamorar de per vida. Havia d’entrar-hi, i ho va fer conseqüent amb la seua robusta fe. Es va posar davant la Creu, amb la seua dolçaina i una colleta de dolçainers i tabaleters, per dignificar el símbol del començament de la part religiosa de la desfilada, que en aquell temps passava prou desapercebut. Hui és un honor ser dolçainer o tabaleter de la Creu.
Estem segurs que ell continua “visitant-nos” cada 7 i 8 de setembre. Cada any dóna dos dies de vacances als cors d’àngels (perquè de segur ha format cors allà on estiga) i se’n ve per a gaudir de les processons i recórrer-les amunt i avall, gràcies a la seua gloriosa immaterialitat. Entre les campanes al vol, contempla el repic de la Xerevia des d’una perspectiva impossible. El dia 7, de vesprada, assegut a un banc a la nau central de la basílica, molt a prop de l’orquestra i el cor, s’emociona (si és que els esperits s’emocionen) amb el cant de Vespres. Entre bufades de dolçaina recorre les colles de músics i vigila el cant de l’Apostolat. Ja de matinada, comprova que la Mare de Déu torna al seu cambril i, des de l’orgue, aprofitant el vent dels tubs en el darrer gran acord en C major del Virolai, s’enlairarà de nou fins a les constel·lacions de setembre per esperar una altre any, serenament, sense pressa; perquè ja no deu sentir les presses junt a la seua estimada Estrela del Matí.
