LLOANCES
Vaig viure la meua infància en l'epicentre de la festa, el carrer Berca; novena, misteris, "rascamonyos", sorteig de bescuits i medalles, campanes i olor a cera. Tots i cadascun dels matins del 8 de setembre eren iguals però diferents: paviment mullat per les regadores de les veïnes, cadires i una infinitat de veus que repetien:
- Una mica més baix de l'esquerra. Puja per la dreta. Així, així! – i els cobertors quedaven perfectes.
Despuntaven les anades i vingudes de la gent als moments previs a la Processoneta del Matí, però a trenc d’alba del 8 de setembre de 1973, alguna cosa hi havia diferent. Un comentari s'estenia entre els veïns:
- Ha estat molt bé, que emocionant, que belles poesies. I els misteris? No m'havia adonat que eren tan bonics.
Jo no sabia de què es tractava i, al final, fart de preguntar als majors, que gairebé sempre et contestaven – “Xico”! Un moment!– vaig poder descobrir que alguna cosa havia ocorregut la nit anterior en el patronat: parlaven de “Les lloances a la Verge” que un grup de joves del col·lectiu de teatre Unam havien realitzat.
L'any següent no m'ho vaig perdre, era una part més de la festa. Vaig quedar impressionat perquè vaig descobrir el diàleg ple de poesia i l’emoció dels misteris i martiris, diàleg que en boca dels xiquets i les xiquetes estava carregat de gràcia però que no et permetia apreciar la musicalitat i bellesa de les seues frases carregades de simbolisme i teatralitat.
"Jo vull estar allí" –vaig pensar– i l'any següent era un més dels personatges quotidians i algemesinencs que escenificaven part de la història més antiga d'Algemesí (i les últimes ocurrències i notícies que corrien pels nostres carrers en aquells temps). Gràcies a Fermín i a les lloances em vaig involucrar en la festa. Vaig descobrir la importància de les nostres danses, de la nostra música, vaig començar a saber de Martí Domínguez, del mestre francès d'Agustí Alamán, i de tots aquells algemesinencs que, de manera callada, havien influït i lluitat per la nostra festa.
Sóc afortunat d'haver participat en les lloances, perquè em van influenciar de tal manera que vaig fer de la festa una part més de la meua vida i sent un gran orgull de pertànyer a una societat que respecta i transmet les seues tradicions.
Les lloances, de la mateixa manera que la festa, amb el temps han anat a més, però, altrament, necessiten d’embranzida i entusiasme per poder dur-les a terme; una empenta que està en unes soles mans, en una família, acompanyada per un grup d’algemesinencs de totes les edats que assagen els seus diàlegs i preparen els seus papers per oferir cada any un espectacle entranyable.
Sempre he pensat: “quan Fermín ho deixe, què passarà amb les lloances i amb la preparació dels misteris?” Però no em preocupa. La grandesa d'aquest poble és que sempre hi ha algú disposat a seguir, a continuar, i en aquests últims anys ja he vist un rebrot en la branca dels Teruel que ja apunta i deixa entreveure que, tant als misteris com a les lloances, corre bona sàvia.
