Qui som?

Som la Comissió de Xarxes Socials de la Fundació per a la Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí i col·laborem cada any amb els festers organitzadors de la Festa.

contacta'ns

fonts d'informació

  • Text utilitzat per a la Proclamació de Festa Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

  • Domingo i Borras, J. A. i Jarque, F. (1999) Bastint la Festa, Festes de la Mare de Déu de la Salut. Algemesí: Ajuntament d’Algemesí,

  • Ferri Chulio, A. S. (2004) La Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Algemesí: Basílica-Parròquia de Sant Jaume Apòstol d’Algemesí.

  • Imatges cedides pel Museu de la Festa d'Algemesí

La Festa... des de la distància

September 21, 2016

Des de Conakry (Guinea),

 

L’endemà del dia de la Mare de Déu de la Salut vaig rebre un correu electrònic demanant- me que contara en una cara de full cóm es viu la Festa de la Mare de Déu des de la distància. La primera cosa que pensí fou que no he sigut l’únic. Només a ma casa, som tres els germans que vivim a l’estranger. Una de les meues dos germanes que viuen a Londres ha pogut viure la festa “en directe”, però l’altra germana i jo l’hem viscuda des de la distància. I, per pareguts que hagen sigut els records i sentiments que hem anat experimentant, no poden haver segut els mateixos per als dos. Així que jo comptaré cóm he viscut jo enguany la Festa; no sé si pot interessar-li a algú, però jo hauré complit lo que se m’ha demanat.

 

Arribat el matí del 29 d’agost, em vaig posar a buscar el llibret de la Novena, per a deixar-lo a mà i no oblidar-me de començar eixa mateixa vesprada la Novena. No sempre la feia a la mateixa hora, ja que alguns dies em venia millor fer-la després de dinar; però l’he feta sencera, inclosos Gojos i Virolai. I tots els dies, a poqueta nit, (ací anem dos hores darrere d’Espanya), pensava: “ara estaran assajant l’estrofa dels Gojos corresponent”, “ara estaran fent el Rosari” o “s’haurà acabat ja la Novena?”. Així que, a més de assaborir i disfrutar una vegada més els preciosos textos de Martí Domínguez, he pogut oferir-la per vius i difunts i preparar-me espiritualment per a la Festa de la Mare de Déu com si estiguera, com altres vegades, en el Carrer Berca. Potser algú pense: “home! no serà lo mateix!” Sí, és de veres; no és lo mateix. Però, encara que semble estrany, no puc dir que estos dies haja sentit enyorança o nostàlgia. Simplement, ho he disfrutat d’una altra manera.

 

Com és normal, a mesura que passaven els dies de la Novena, els sentiments anaven fent-se més forts i les al·lusions a la festa anaven sent més freqüents. Els missatges de Whatsapp eren transmissors de lo que anava passant pel poble: assajos de balls, vols de campanes, fotos de les meues nebodes amb el seu iaio en el pouet, dies de calor més forta que ací, missatges per a recordar als menudets que la Festa que anàvem a celebrar era pel cumple de la Mare de Déu...

 

I així, fins aplegar a l’antevespra: últim dia de Novena i inici de la Festa. Un record molt especial anà cap a la representació del misteris i martiris a la porta de la Capella. M’aplegaren fotos del globus enlairant-se, així com una foto de l’interior de la capella, feta des de la porta, en la que, per cert, es pot inclús conéixer qui és l’home que està a soles en el primer banc pregant. Poden parèixer nimietats, però des de la distància, tot té un sabor especial. I de la Capella de la Troballa... a la Plaça Major. El cos no és desplaça, però el cap sí. I mentre jo preguntava “cóm van les campanes?”, m’aplegaven dos àudios diferents del Vol del Retorn: un, gravat des de l’interior de la Capella de la Comunió, i l’altre, des de la plaça. I si una hora abans rebia una foto de l’altar de la Troballa, ara era una foto de la Capella de la Comunió, en la que veig, amb gran goig, la imatge de la nostra Mare celestial i —tot siga dit— la de ma mare terrenal en un dels últims bancs de la Capella. En eixe moment pensí: “Ara sí que comença la Festa!”.

 

Durant estos dos dies, Vespra i Festa, el meu cap només feia que anar i tornar de Conakry a Algemesí. Recorde que el dia set m’alcí pensant que festers, dolçainers i tabaleters ja haurien començat la plega. També recorde que, després de dinar, em venia la imatge de l’interior de la Basílica en eixos mateixos moments: tot a punt, amb les portes tancades i buida de gent. I aprofití per a fer un ratet d’oració; encara que des d’una capella llunyana, en un racó d’Àfrica, però jo estava fent-li companyia a la Mare de Déu, com si estiguera a soles i a fosques, davant de la Mare de Déu, ja “vestida” de festa, posada damunt l’altaret de la Capella de la Comunió, i esperant el moment que s’obriren les portes per a començar el desfilar dels fidels.

 

Poc després aplegaven les primeres fotos de familiars meus venerant la imatge de la nostra Patrona. I a l’hora prevista me n’entrí en la capella de la Nunciatura per a resar les Vespres. Una vegada més, podia parèixer que estava a soles. Però jo tenia davant, junt al Sagrari, una estampa de la Mare de Déu de la Salut, i em sentia unit al meus paisans i a l’Església universal per a lloar el nom del Senyor. Ho vaig cantar tot: Ave maris Stella, Virolai, Salms, Antífones... Quan apleguí al Magnificat pensí: "no tinc nards"; però mentre cantava vaig improvisar algunes flors espirituals. Al acabar el ofici diví, vaig resar l’Àngelus, unint-me així al toc de l’Avemaria i al Repic de la Xirivia. Eixa nit tinguí un record especial de la Missa de la Germandat Sacerdotal, celebrada a la Capella de la Troballa en acabar la Processó de les Promeses. Encara que cansats, per als capellans és un moment entranyable de la Festa.

 

El dia de la Mare de Déu, la primera cosa que fiu fou felicitar a les Salut que me són més pròximes, per a pillar-les encara a casa. Després el Nunci i jo celebrarem la Missa (moment principal de la Festa) en la nostra capella. No faltaren fotos al llarg del dia que em permetien seguir més a prop, si cap, la Festa: Processoneta del Matí, entrada de la Mare de Déu en l’Església, Missa major, la Processó de Volta General... inclús una foto de l’auelo Colomet, feta a posta per a mi. No em detinc en més detalls, per no abusar de la paciència del lector, però crec que en substància he aconseguit contar cóm he viscut jo enguany la Festa de la Mare de Déu, que ha sigut l’objectiu del present article.

 

M’agradaria, abans d’acabar, tornar a un detall: he dit abans que, encara que puga semblar estrany, no he sentit nostàlgia. Sí, el primer sorprès he sigut jo mateix. Jo crec que la raó per la qual no he sentit enyorança és doble: d’una banda, quan u és sabedor de que està on ha d’estar, no enyora estar en un altre lloc, i quan més conscient siga d’això, té menys enyorança encara; d’altra banda, la raó principal de la nostra Festa —la Nativitat de la Mare de Déu— és universal i no es limita a la forma amb la qual ho expressem els algemesinencs, per lo qual sempre podem celebrar-ho, fins i tot sense estar-hi presents. Pot ser per això que els moments en els que sí que he sentit un poc d’enyorança han sigut, precisament, estos dos: el sopar amb la Germandat Sacerdotal, després de les Vespres, i el dinar del dia de la Festa, a ma casa. A tots els demés actes ha sigut molt fàcil unir-me, ja que anaven dirigits directament a la nostra Mare celestial.

 

Però la Festa no s'ha acabat. Els que ens hem criat als voltants del Carrer Mare de Déu de la Salut, sabem que l’endemà de la Festa comença la Novena en el seu carrer. Em costà prou trobar quina seria la intenció per als nou dies, però al remat em vaig decidir. I si la preparació de la Festa va ser amb els textos de la Novena en valencià de 1967, esta l'estic seguint, encara que lluny dels meus veïns, amb els textos centenaris de la “Visita y Novena breve“. I cada nit, després de cantar el Virolai, des d’este racó del món, un algemesinenc honora sa Mare dient: Vixca la Mare de Déu de la Salut!!! Vixca la nostra Patrona!!! Vixca la Moreneta!!!

 

 

 

 

 

 

 

Please reload

Entradas destacadas

La dansa dels Gegants

August 10, 2018

1/3
Please reload

Entradas recientes

August 10, 2018

September 3, 2017

September 2, 2017

Please reload

Archivo