Agustí Alamán Rodrigo: L’orgull de ser d’Algemesí

Va viure a Algemesí fins els onze anys, perquè a instàncies de sa mare la família es traslladà a viure a València. Segons ella, els xiquets ho tindrien més fàcil per als seus estudis i, amb eixe argument va convéncer el seu marit. Tota la família s’establí a València l’any 1923. Però és curiós com, malgrat haver-hi viscut només els anys de la infantesa, Agustí va covar dins d’ell un immens amor pel seu poble, una estima per Algemesí que el va acompanyar fins a la seua mort.

Va estudiar batxillerat al col·legi dels Jesuïtes de València, estudis que compaginava amb l’aprenentatge del solfeig i del piano. Després, vingué el dilema. Son pare volia que estudiara la carrera de Dret i que fora advocat, però ell ja tenia molt clar que volia ser músic. I després del dilema, la solució. Per acontentar el pare es llicencià en Dret, al mateix temps que continuava els seus estudis al Conservatori de València. Quan va finalitzar les dos carreres, Agustí ho tingué clar: no va obrir el despatx d’advocat.

En la seua joventut va fer gires per diverses ciutats d’Espanya i d’Itàlia, de pianista solista o d’acompanyant en recitals. Després va dirigir l’Orquestra Municipal de València, la Orquesta de Educación i Descanso de Madrid, les orquestres simfòniques de Barcelona, Bilbao, Múrcia, Palma de Mallorca, Castelló, València, Alacant i bandes de música de diverses ciutats: València, Castelló, Llíria, Elx i Palma de Mallorca.

Ell tingué possibilitat d’haver triomfat al lloc del món que haguera volgut. José Iturbi li va suggerir anar-se’n amb ell a fer ‘les Amèriques’, però va renunciar per quedar-se defenent les qüestions històriques valencianes. Quan va guanyar el 1r Premi de direcció d’orquestra i cors que li possibilitava anar-se’n a Madrid; o quan va fer el gran concert al Palau de la Música de Barcelona també li van proposar ràpidament que es quedara. Ell va respondre que al seu país hi havia molta feina a fer i es va quedar ací, convençut de què allò que es feia a Barcelona o a Madrid també es podia fer a València, i en valencià. Per tot això va renunciar a molts reconeixements internacionals i segurament a molts diners. Valencià i valencianista actiu i compromés, emprava habitualment el valencià en les classes de música que impartia com a catedràtic a l’Escola de Magisteri de València, així com en les seues intervencions durant els concerts amb la seua Coral Polifònica Valentina. Això li costa més d’un aldarull amb les autoritats, perquè vivia en un context en el qual estava prohibit fer servir la nostra llengua en la docència i en actes públics (llevat de jocs florals i actes fallers). Però així era el nostre paisà Agustí Alamán, un home que tenia molt clar d’on provenia i sabia quines eren les seues arrels culturals. I, com déiem al principi, mai va oblidar el seu amor pel seu poble, per Algemesí, al que va regalar, amb la col·laboració de Martí Dominguez, autor de la lletra, eixa meravella que és el virolai a la Mare de Déu de la Salut. Crec que encerte si dic que deu ser la seua obra més interpretada. Ell venia sovint a veure les seues terres i visitava familiars i amics, no es perdia mai les nostres festes i en diverses ocasions va portar a la seua Coral Valentina. La seua última visita al poble va ser el 2 de juny de 1994. La ScholaCantorum d’Algemesí li va voler retre un merescut homenatge. Recorde que vingué acompanyat pels seus fills. Intervinguérem el Cor Cabanilles i els Xiquets Cantors i, com a pianistes, la nostra paisana Amparo Ferris Lloret i el saguntí Vicent Sanjosé Huguet. Ho va dirigir tot Diego Ramón. Al programa, lògicament, dos obres de D. Agustí: “Cinc cançons infantils per a tres veus i piano” i “Tres cançons valencianes” per a cor mixte. Completarem el concert amb els Valsos d’amor Op 57 de Brahms. Un Agustí Alamán visiblement desmillorat per la malaltia va rebre el seu homenatge i, fidel al seu caràcter, va gaudir botant-se tots els protocols. S’alçava del seu seient i s’apropava al cor per manifestar-nos la seua aprovació. Finalment hagué de parlar i ens va deixar una mena de breu testimoni de la seua música. Afirmà que l’havia guiat el desig de fer bona música, conscient que això limitaria la seua difusió perquè molts intèrprets es farien arrere davant la dificultat de les seues harmonies. Després, dirigint-se al cor i, tal vegada, per afalagar-nos les oïdes va dir: “vosaltres ho heu fet molt bé”. Com una premonició, perquè ens va deixar unes setmanes després, es va acomiadar de tots dient “Gràcies i ja ens vorem en el cel”.

Crec que l’ovació que en eixe moment va esclatar a l’església de Maria Auxiliadora va ser tan llarga i gran com la més llarga i gran que ell va escoltar en tota la seua vida per eixos auditoris del món.


Autor: Lluís Angulo Díez.



Bibliografía:

A.Alaman Rodrigo, una vida en clau de música. Lluís Escartí (Memòria viva d’Algemesí)

A.Alaman Rodrigo, el gran referent del s.XX. Sixto Ferrero (entrevista a Agustín Alaman Picazo)

Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu. Arxiu de Agustí Alaman Rodrigo.


Entradas destacadas
Entradas recientes
Archivo
Buscar por tags
No hay tags aún.