PARLEM DEL TABALET I LA DOLÇAINA O…?
Elements indispensables en les nostres estimades festes a la Mare de Déu de la Salut, els ritmes de tabalets i les melodies de dolçaina (a excepció del Bolero), acompanyen els balls i la Creu en el Seguici popular que precedeix la processó religiosa, a més d’actes com els assajos pel poble, les Danses, la Plega o la Despertà. Aquests instruments (com tantes altres coses), sofriren una greu crisi allà per la dècada dels 70 del segle passat. I va ser a Algemesí, primer amb unes tímides iniciatives individuals i després amb la creació de la primera escola, on començà la impressionant revitalització en l’ús musical i social a les comarques de Castelló, València i Alacant.
Encara que sabem bé al que ens referim, la tendència a economitzar en el llenguatge fa que parlem dels instruments, però uns instruments no són capaços de provocar passions ni de tornar a fer arrelar el seu ús d’una manera tan notòria, fins i tot afavorint la creació de nous canals de participació i expressió. Per tant, no seria millor parlar dels músics que fan sonar aquests instruments?
Parlem de tabaleters o tabaleteres i de dolçainers o dolçaineres.
A Algemesí moltes són les possibles motivacions que fan triar un o altre instrument i pense que trobaríem quasi tantes motivacions com participants: el gust personal o familiar per a afegir-se a la Festa, la possibilitat de continuar participant quan es deixa de ballar, acompanyar balladors o balladores….
Però en molts casos, amb la motivació personal no hi ha prou per mantindre eixes ganes de participar e