La Festa en el laboratori

A la memòria de Juan Trull.

Per Carmel Ferragud, Professor de la Universitat de València i Fester del Barri de la Muntanya.

Un fenomen com la festa dedicada a la Mare de Déu de la Salut, celebrat des de fa segles, un signe d’identitat per als ciutadans d’Algemesí, exhibit amb orgull, esdevingut Patrimoni Immaterial de la UNESCO en 2011, que és mirall també per a molts valencians i valencianes i referència d’identitat, mereix una indagació rigorosa, profunda, científica. Cal allunyar-se dels sentiments quan ens endinsem en el laboratori dels investigadors, tot i que no sempre és fàcil no deixar-se dur per la passió. I no és que n’hagem de prescindir, de la passió, de l’amor a la Festa, per tal de ser rigorosos en la seua anàlisi, és que no hem de confondre les coses. L’admiració, la devoció o la fe conduïdes de vegades per un punt de xovinisme són una cosa i el coneixement i estudi a partir de les dades contrastables una altra.

Els darrers anys els i les especialistes en les humanitats i les ciències socials, historiadors en general i de l’art en particular, musicòlegs, sociòlegs i antropòlegs han adreçat la seua mirada experta envers la Festa. L’han anat escrutant, radiografiant i dissecant amb les ferramentes metodològiques que el seu laboratori particular els proporciona. A hores d’ara res sembla ja escapar a les agusades ferramentes analítiques dels investigadors i investigadores que s’hi han apropat. L’ull atent ha escrutat l’estructura completa de la Festa, des dels prolegòmens fins la densitat de l’escenografia barroca, exuberant, que impregna les processons dels dies 7 i 8 de setembre; els balls i les músiques, i tots els detalls que es puguen pensar. Però també han ataüllat rere la tramoia necessària perquè un conjunt tan harmoniós funcione. Així, les persones i institucions, els mestres dels balls, el Patronat de la Festa, els festers i festeres, la parròquia i l’ajuntament, amb tota la complexitat i varietat de persones i personalitats qui hi puguen participar són també objecte d’atenció, els individus del passat i els del present.

Tot aquest treball de recerca s’ha convertit en les últimes dècades en un conjunt de publicacions, bastant considerable, sobre el qual convé reflexionar. Ací ho farem sense ànim d’exhaustivitat, i ens centrarem en els llibres que s’hi han dedicat (si hi ha cap omissió pregue als autors i autores que em disculpen). Hi ha molts altres productes, de menor entitat, esparsos en publicacions periòdiques, especialitzades o divulgatives, al BIM Berca o als programes de festes, reflexions personals d’interès (no puc estar-me de recordar escrits de Vicent Josep Escartí, Enric Estrela o Lluís Escartí, per exemple) però també en forma de treballs universitaris (jo mateix en vaig manufacturar un quan era estudiant d’història, que mai va ser publicat; segurament no es mereixia aquest honor) o d’altres productes fets amb afany divers pels seus autors. Els darrers anys, un devessall de llibres han vingut a corroborar l’interès que suscita la nostra Festa entre el sector investigador, alguns professors universitaris, alguns fills i filles d’Algemesí, però no només.

Des que a les acaballes del segle passat es va publicar Bastint la festa. Festes de la Mare de Déu d’Algemesí (Ajuntament d’Algemesí, 1999), de Josep Antoni Domingo, s’inicià una tendència nova, al meu parer, en els escrits sobre la nostra Festa. Tot i que Domingo ja hi havia dedicat unes pàgines en el seu Festa a la Ribera. Les festes d’Algemesí (Ajuntament d’Algemesí, 1983, reed. 2002), Bastint la festa va suposar un tombant important. El llibre, de molt bella factura, alternava explicacions i documents d’arxiu amb una fotografia excel·lent de Francesc Jarque, que signava també com a autor del llibre. El fotògraf va captar la força i l’impacte cromàtic, el moviment, els gestos de gent de totes les edats, infants, joves, adults i ancians, dansaires i músics executant el seu ball, tocant la dolçaina o el tabal, públic embadalit... Aquell llibre em va fer pensar en la immensa riquesa de matisos que cal contemplar per entendre una meravella com és la Festa en el seu conjunt. No havia reparat en la vàlua de tots i cadascun d’aquests detalls fins que fa uns anys, el malaguanyat Juan Trull em va suggerir d’escriure un article sobre els cobertors que engalanen els balcons als carrers pels quals transita la processó. Es tracta d’un detall sobre el que a mi mai se m’haguera ocorregut escriure. Però una petita polèmica sobre la conveniència o no de mantenir una certa homogeneïtat en el conjunt de l’ornament que penja de les balconades o l’opció pel bigarrat i variat cromatisme que el caracteritza, va incitar-ne la reflexió. Aquestes petiteses fan possible, en el seu conjunt, l’enormitat de la Festa. I pensar-hi, entendre el seu valor, la seua raó de ser, és imprescindible.

La festa de la Mare de Déu no s’ha caracteritzat mai per l’estatisme, per la fossilització d’uns costums ancestrals. Ben al contrari, el dinamisme i l’adaptació constant, la introducció de novetats, la revisió de les coses que es fan, les bones i les discutibles, les transformacions, en definitiva, han estat constants en la Festa. Res està tancat, ni ho estarà mai, perquè aquesta és una festa que es fa coralment, que depèn de milers de persones, de tot el veïnat algemesinenc que, d’una manera o altra, hi participa anualment. El clàssic “sempre s’ha fet així” només dona mostra que la vida de les persones és curta, menys encara la memòria, i també, ai!, que la gent llegeix poc. I per això convé que fem un repàs a les publicacions que ara mateix tenim damunt la taula.

Els estudis relacionats amb els balls han estat diversos. A hores d’ara tenim monografies sobre els balls de la muixeranga, els bastonets, els tornejants i el bolero. El més conegut arreu, la muixeranga, ha estat objectiu de diversos treballs. Voldria començar pels dos commemoratius del vint-i-cinquè i cinquantè de la muixeranga, reculls d’articles editats en un volum, emotius i informatius: La Muixeranga d’Algemesí (Ajuntament d’Algemesí, 1997) i La Muixeranga d’Algemesí 1973-2023 (València, 2023). Pròpiament com a estudis cal citar els treballs de Joan Bofarull, Les muixerangues valencianes (Benicarló, Onada edicions, 2016), que tot i no estar dedicat exclusivament a Algemesí, com es desprèn del títol, en fa una contextualització interessant, i el de Toni Bellón Usos i pràctiques de la tradició. Les muixerangues d’Algemesí (Alzira, Neopàtria, 2018). Però vull destacar en particular el darrer publicat, el magnífic i exuberant La Muixeranga. Estudi tècnic de les muixerangues d’Algemesí (Generalitat Valenciana - Institut Valencià de Cultura, 2023), de Raül Sanxis i Mariano Fraind. Es tracta bàsicament d’un manual de fer muixerangues, per dir-ho així, però en realitat és molt més. De l’entusiasme de tots dos autors poc puc dir que no se sàpiga. I com calia esperar, del coneixement i dedicació durant molts anys d’ambdós ha resultat aquest producte fabulós. És tracta d’un llibre concebut amb intel·ligència i originalitat. D’una banda, perquè utilitzar la taula periòdica dels elements de Mendelèiev com a eix vertebrador de les figures de la muixeranga ha estat una pensada genial, original i a la vegada molt útil, pròpia de la ment d’enginyer d’un dels autors, i d’altra banda, perquè aquesta proposta de fer una presentació química de la muixeranga s’acompanya pel bon gust literari, i la presència de cites textuals evocadores, i ací l’autoria d’un fervorós devot de l’obra de Borges es fa notar. No puc deixar de fer constar que un argentí, algemesinenc d’adopció, hi haja posat aquest interès i que durant molts minuts de la presentació del llibre al claustre del Museu de la Festa exhibira un ús del valencià correctíssim, que ja voldríem per a molts dels nostres paisans, que directament han renunciat a emprar la seua llengua.

Els tornejants han estat estudiats en altre llibre que em sembla admirable, el manufacturat per Enric Olivares i Oreto Trescolí, Els guerrers de la festa. La dansa dels tornejants en la tradició valenciana (València, Alfons el Magnànim, 2022). El coneixement de la temàtica festiva d’ambdós autors, sobre els quals tornarem, és ben conegut i s’ha traduït en diverses publicacions. En aquest cas, ens presenten un recorregut històric pel que ha estat el ball del torneig, amb un abast geogràfic i temporal molt ampli, però centrat en particular en l’àmbit valencià, i també, com no, en el cas d’Algemesí. No em puc estendre ací a narrar la qualitat d’aquesta recerca. El que vulga un tast més ampli el podrà trobar en la ressenya que en vaig fer per al diari digital La Veu del Llibres (22-04-2023).

En una línia semblant al llibre anterior cal situar el treball de Toni Bellón, guardonat amb el 18é premi Bernat Capó, Els Bastonets d’Algemesí (Picanya, El Bullent, 2017). A hores d’ara és el llibre de referència per a aquest ball. Bellón fa una anàlisi de l’evolució del ball des de 1839, i no es conforma amb la descripció sinó que el compara i emmarca en el conjunt  d’altres balls de bastons valencians, com també d’altres danses semblants d’arreu de la geografia hispànica.

Finalment, la quarta dansa que ha rebut atenció monogràfica ha estat el bolero, més popularment conegut com les llauradores. Adrià Moreno, Eduard Roig i Enric Olivares escriviren El Bolero d’Algemesí. Cent anys del Ball de les Llauradores (Ajuntament d’Algemesí, 2006). Es tracta d’un llibre commemoratiu més pròxim als ja esmentats sobre la muixeranga, però que té al darrere un intens treball etnohistòric, d’entrevistes i recull de testimonis sobre aquest ball.

La música de la Festa també ha rebut una atenció molt especial. Els dos volums Música, tradició i patrimoni. La Festa de la Mare de Déu de la Salut (València, Alfons el Magnànim, 2023), escrit el primer per Andrés Felici, amb la col·laboració de Cristina Martí i Pau Llorca, i el segon per Xavier Richart són un esglaó més, fabulós, en el coneixement de les peces musicals que sonen al llarg de la processó i també en altres moments de la Festa. El primer volum, en realitat és molt més que això. Tot i que el llibre pretén situar la música en el context ―quin paper hi juguen els músics en la Festa, com s’han interpretat i com s’interpreten les tocates―, el seu autor ha anat molt més enllà. A hores d’ara, crec que cal concloure que aquest volum s’ha convertit en el producte més redó i complet com a mirada de conjunt sobre la Festa. Des de fa uns anys, Felici ens ve aportant els seus estudis rigorosos sobre diversos temes relacionats amb la Festa i també les melodies que sonen. En particular ha dedicat un gran esforç a fer una arqueologia musicològica de la tonada de la muixeranga. Les conferències on n’ha parlat m’han semblat admirables, per la precisió i finesa en la interpretació de la documentació que ha mostrat ―de fet, aquesta precisió quirúrgica en abordar el detall és un dels trets del llibre que esmente; poques especulacions i molta documentació. Més gent seria desitjable que s’apropara a aquestes conferències, o xarrades, si es vol, plenes de bon gust, de precisions i de didactisme. El segon volum és un recull de partitures. No és la primera vegada que s’intenta recollir aquest ventall de músiques. Ho va fer ja fa vint anys Edgar Cano, també amb Xavier Richart, a Músiques i rituals de les Festes a la Mare de Déu de la Salut (Ajuntament d’Algemesí, 2004).

El vestit és un dels elements clau en la festa. Fer una ullada en la plaça Major a l’explosió de color mentre es produeix l’entrada en la processó del matí, ja diu prou sobre la rellevància i la particularitat de la vestimenta en la Festa. La varietat de teixits, en color i en matèria primera emprats, la seua particular confecció, la manera en què es llueixen han merescut atenció. L’arxiu de la Casa Insa de València ha resultat una font fonamental, emprada per diversos autors per tal d’explicar l’evolució del vestits, i no només, emprats pels distints balls que apareixen a la Festa. Amb tot, segurament l’aprofitament més exhaustiu d’aquest material s’ha fet al monumental Festes, danses i processons als arxius de la Casa Insa. La Ribera del Xúquer (Universitat de València, 2019), d’Oreto Trescolí i Enric Olivares, on en el tercer capítol es dediquen a analitzar les festes d’Algemesí a partir de l’arxiu esmentat.

Josep Antoni Domingo no podia faltar en aquest ram de treballs dedicats a la Festa, i ens ha regalat el seu La humanitat d’un patrimoni. Festers i festeres de la Mare de Déu de la Salut (Ajuntament d’Algemesí, 2023). Domingo s’ha capbussat als arxius amb la insistència de sempre, per rescatar els noms dels homes i dones que s’han fet càrrec de l’organització de la festa des de temps immemorial. Organitzar la festa d’un poble no fa massa no es podia considerar per a la història com cap mèrit rellevant. Però en la vida d’una vila els personatges que semblen subalterns per a la pretesa història en majúscules esdevenen claus per al funcionament dels engranatges entorn als quals s’organitza el sirgar quotidià. Domingo ens ha mostrat com s’ha anat organitzant tota la tramoia de la festa des que tenim notícies documentals (Domingo és poc donat a les especulacions), i quines foren les tasques, els neguits i els reptes que hagueren d’afrontar aquells festers pretèrits.

Finalment, cal fer menció a dos treballs importants per quan se situen en una perspectiva diferent, més àmplia, sociològica i antropològica. Es tracta del llibre de David Pous Gestionar l’intangible. El patrimoni immaterial d’Algemesí (Ajuntament d’Algemesí, 2018) i la tesi doctoral de Toni Bellón El procés de patrimonialització de les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (1959-2020) (Universitat de València, 2021), publicat amb el títol De festa a patrimoni. patrimonialització de les Festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (1959-2020), guardonat amb el premi Valencià Alfons el Magnànim d’Assaig 2022. No hi ha dubte que la internacionalització de la festa, la seua aparició cada vegada més mediàtica en documentals i programes televisius, en premsa, etc., la dimensió presa, al capdavall, ha obligat a reflexionar sobre el passat, el present i el futur de la Festa. Es tracta d’un exercici del tot necessari per saber on estem i cap on volem anar. La controvèrsia és inevitable i el debat assossegat sempre serà un camí per millorar. Però calen ferramentes adequades, i ací és on entren llibres com els esmentats.

Un dels aspectes dels quals s’ha beneficiat l’estudi de la nostra festa és, sens dubte, la captació de nombroses instantànies a través de la fotografia. Es fa inevitable no referir-se als centenars i centenars de moments atrapats per un bon grapat de professionals i aficionats a l’art de capturar amb una màquina fotogràfica un detall, un gest, una llum que es donen en un instant concret, irrepetible. Immortalitzats per a sempre queden veïnes i veïns en amable conversa, asseguts o dempeus, darrere una reixa o dalt d’un balcó, admirats per les evolucions dels balladors i balladores, infants despistats, enjogassats, riallers, mirades extasiades, devotes... Captures plenes de vitalitat, infinites.  Els Fotoaficionats d’Algemesí han fet, en aquest sentit, una labor impagable. Molts dels llibres esmentats tenen aquesta gran virtut des del Bastint la festa, açò és, l’haver estat il·lustrats amb fotografies de gran qualitat, i en gran format. Cal posar en valor també, especialment, el treball signat per Francisco Llácer Llibre gràfic de la Festa de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí (Ajuntament d’Algemesí, 2015). I ja que hi som, no em puc estar de recordar la necessitat de crear un arxiu fotogràfic històric a Algemesí. Estem cansats de veure circulant o publicades fotos escanetjades en mala qualitat, fotos de particulars, fabuloses, però que corren el risc de perdre’s. No hi ha cap control sobre elles i perdre una gran oportunitat si no som capaços de concitar esforços per bastir aquest projecte.

No puc estar-me de recordar després d’aquest repàs somer i apressat a les monografies dedicades a la Festa, els actes de presentació dels llibres als quals m’estic referint. El Saló de Plens de l’Ajuntament, el Museu de la Festa, el Casino Liberal o la sala Vicent Castell de la Biblioteca Pública Municipal han sigut els escenaris diversos i digníssims, emblemàtics en la història d’Algemesí, per a la mostra en públic d’aquestes investigacions. Les presentacions de llibres no solen ser actes massa concorreguts, amb excepcions. I les dels volums com aquests als que ens referim són una mostra d’aquesta segona circumstància. Molts veïns i veïnes d’Algemesí, i altres persones interessades per la cultura i pel país, que no ho són, d’algemesinencs, es congreguen per escoltar experts que parlen d’aquests llibres i als autors apassionats que expliquen els per què i els com de la seua recerca. Valdria la pena que més i més persones, de totes les edats i formacions, s’hi aproparen. Descobririen la intensitat d’aquests actes, en els quals s’aprèn i també es fa poble, i es viu millor la Festa.

Encara queda molt per fer, és clar que sí. La recerca de coneixement, d’explicacions sobre tot allò que volem saber, el que ens inquieta com a humans, és constant i no troba aturador. Per això les investigacions de la Festa continuaran. Encara s’ha d’escriure sobre tots els balls i sobre molts aspectes rellevants que esperen el seu investigador. I estem de sort, perquè a hores d’ara dos algemesinencs, força amants de la Festa, ocupen llocs importants que permetran continuar amb la recerca i difusió dels detalls de la Festa gran d’Algemesí. Enric Olivares ocupa ara un lloc rellevant en la Càtedra de Música i Dansa Tradicional de la Universitat de València, una iniciativa per a la recerca i la transferència a la societat. Des d’aquesta plataforma ja s’han generat encontres científics i publicacions entorn de les festes valencianes, i segur que en serà esperó per a nous. Enric Estrela, per la seua banda, és el director de l’editorial Alfons el Magnànim. La seua mà ja s’ha fet notar en l’edició d’alguns dels llibres dels quals he parlat. Estem d’enhorabona.

En temps d’Intel·ligència Artificial convé tenir ben present què és allò que ens fa realment humans o perdrem el nord, i el futur per a la nostra espècie estarà ben compromès. I això no és cap proclama apocalíptica, és una realitat avalada per la ciència. Conèixer la nostra Festa és conèixer-nos a nosaltres com a ciutadans d’un poble que ha mantingut la seua identitat en una evolució constant, que ha anat travessant la història. Arrelar-nos fa que les nostres vides tinguen un sentit i un horitzó. Ben segur que els algemesinencs i algemesinenques que avui estan dispersos, per les raons que siguen, arreu del món, cada 7 i 8 de setembre troben a faltar alguna cosa. Una part seua també segur que està ben present als carrers de la vila. No pot ser d’altra manera, atesa la força de la Festa que ens uneix, des del cor i des del coneixement.