ASSAJOS DE CARRER 2026

Els assajos de carrer d'aquest any estan majoritàriament ubicats al carrers on hi ha imatges de Sants/es que formen part de la devoció popular dels diferents barris d'Algemesí. 

Amb intenció de lluïr la festa en una major extensió i expressió cultural, s'han preparat breus articles relacionats amb aquestes imatges devocionals ubicades prop de les zones d'assaig dels diferents balls i col·lectius que participen a la festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí.

Les Festeres i Festers del Barri de Santa Bàrbara volem agraïr la llavor de les persones que han volgut participar en l'elaboració d'aquests articles que podeu llegir a continuació i estaran físicament ubicats al carrer on tindrå lloc cada assaig de carrer.

ASSAIG DE CARRER DEL BALL DE LLAURADORES 2026 - CARRER DE GOYA

SANT ANTONI DE PÀDUA – CARRER DE LLUÍS VIVES

A Algemesí, la imatge de sant Antoni de Pàdua la podem relacionar amb l’antic carrer de Campoamor, hui de Lluís Vives, i amb les seues festes de carrer, celebrades al voltant del 13 de juny, data en què l’Església catòlica commemora litúrgicament la festivitat del sant. Es tracta d’una escultura en la qual el sant és representat com un jove frare franciscà, abillat amb un hàbit marró, mentre sosté als braços el Nen Jesús, juntament amb un llibre, signe de la seua condició de predicador i doctor de l’Església, i un lliri blanc, associat a la seua puresa i castedat.

La devoció local al sant està estretament vinculada amb el món dels forners i, en el nostre cas, més concretament, amb l’antic forn de Sant Antoni, bastit en el tombant dels segles XIX i XX a la cantonada dels carrers de Lluís Vives i de Goya, on encara el podem trobar hui en dia. Fins no fa molt, la imatge del sant franciscà encara es podia contemplar a la façana de l’edifici, dins d’un nínxol, fins que, arran d’unes reformes, però, fou traslladada a un altre nínxol situat en una altra façana situada al bell mig del carrer.

Pel que fa a les seues festes, ja centenàries, la seua antiguitat està documentada, almenys, des de les primeres dècades del segle XX. Una notícia publicada al diari Las Provincias l’11 de juny de 1930, recuperada pels membres de Berca Grup de Danses d’Algemesí, ens permet conéixer alguns detalls de la celebració i posa de manifest que aquestes no es limitaven únicament al carrer de Campoamor, sinó que implicaven també els carrers adjacents de Goya, Jovellanos i Calderón de la Barca.

Aquell any, els festejos foren organitzats per la societat La Gran Peña, integrada per joves entusiastes de la localitat que participaven també en la dinamització de les festes patronals dedicades a la Mare de Déu de la Salut. La programació s’integrava, a més, en el calendari festiu d’aquells dies i coincidia amb les celebracions dedicades al patró sant Onofre, festejat la jornada anterior. Entre les activitats programades destacava una cercavila protagonitzada pel dolçainer Antonio Llombart Albelda (1869-1950), conegut popularment amb el malnom de Tales. Nascut a Polinyà i resident a la placeta de les Tres Moreres, Llombart és recordat com un dels primers dolçainers que contribuïren a mantindre viu el repertori musical de les nostres festes patronals. La programació incloïa també la II Volta a Peu a Algemesí, amb un recorregut aproximat d’uns quatre quilòmetres que recorria diversos carrers de la localitat.

Afortunadament, la tradició de les festes de carrer dedicades a sant Antoni de Pàdua no ha desaparegut i continua viva actualment, organitzada pels veïns i veïnes del carrer de Lluís Vives i adjacents. La celebració manté alguns dels elements tradicionals de les festes veïnals, com la missa en honor del sant i el tradicional sopar al carrer, als quals s’han incorporat altres activitats lúdiques i culturals. Entre aquestes destaca la dansà en honor de sant Antoni, organitzada pels membres de Berca Grup de Danses i l’Escola Musical de Tabal i Dolçaina d’Algemesí. Així, la festa manté la seua dimensió comunitària i contribueix a preservar les manifestacions de la cultura festiva i la religiositat popular d’Algemesí.

Enric Olivares 

ASSAIG DE CARRER DEL BALLS DELS TORNEJANTS 2026 - CARRER SANT ISIDRE

SANT ISIDRE LLAURADOR – CARRER SANT ISIDRE

Natural de Madrid (ca. 1082-1172), sant Isidre va ser un llaurador mossàrab que va treballar al servei de la família Vargas. Va ser canonitzat l’any 1622 i la seua festa es celebra el 15 de maig.

En la imatge del seu carrer, realitzada durant la segona meitat del segle XX, apareix representat com a llaurador. Al seu costat hi ha dos xicotets bous que llauren mentre són guiats per un àngel. Aquesta escena fa referència a un dels miracles que, segons la tradició, va protagonitzar el sant. Els seus companys l’acusaven de dedicar massa temps a l’oració i poc al treball. Quan el seu amo, Iván de Vargas, va anar a comprovar-ho, va trobar Isidre pregant, mentre els bous llauraven sols, guiats per un àngel.

A la mà esquerra sembla portar una agullada, una ferramenta que s’utilitzava per guiar els bous durant el treball. Aquesta ferramenta també apareix en un altre miracle atribuït al sant. Segons la tradició, quan el seu amo tenia set, Isidre va clavar l’agullada a terra i va fer brollar una font.

Actualment, sant Isidre és venerat com a patró dels llauradors. Tanmateix, a les terres de l’antiga Corona d’Aragó, els sants protectors de l’agricultura havien sigut tradicionalment els sants de la Pedra, Abdó i Senen. L’advocació de Sant Isidre va començar a estendre’s en aquests territoris després de la Guerra de Successió, sobretot a partir del segle XVIII i durant el segle XIX, en un context de progressiva castellanització del territori.

Andrés Felici   

ASSAIG DE CARRER DEL BALL DE LA MUIXERANGA 2026 – PLAÇA DE IDEAL TERRASSA

SANT RAMON NONAT – CARRER LOPE DE VEGA

Imatge “Ceràmica devocional urbana d’AlgemesÍ” - Enric Olivares

Al carrer de Lope de Vega es conserva un plafó ceràmic dedicat a sant Ramon Nonat de certa bellesa pictoricista, amb tènues gammes cromàtiques aplicades amb pinzell amb notable delicadesa. Realitzat a la fàbrica d’Eloy Domínguez Veiga cap al final dels anys vint o començaments dels trenta del segle passat, aquest obrador va estar actiu des de llavors i fins a la meitat de la centúria, amb fàbriques a Manises i a Onda, encara que algunes de les seues produccions, com aquesta, apareixen signades a València.

El seu origen, com en tants altres casos, és un encàrrec de devoció particular, probablement promogut per l’antic propietari de l’immoble on es conserva, que compartia el nom amb aquest sant.

Sant Ramon Nonat va nàixer, segons la tradició, a Portell, a la comarca catalana de la Segarra, l’any 1204. El sobrenom de Nonat (‘no nascut’) fa referència al seu naixement extraordinari, ja que la seua mare hauria mort abans del part i hagué de practicar-se una cesària sobre el cadàver. Aquest episodi explica la seua vinculació tradicional amb les dones embarassades i les parteres. Fou un dels primers membres de l’orde de la Mercé i participà en la redempció de captius cristians al nord d’Àfrica, on fou empresonat i sotmés a turments. Posteriorment fou nomenat cardenal, encara que va morir durant el viatge cap a Roma, l’any 1240, abans de prendre possessió del càrrec.

Al nostre plafó, el sant va vestit com a cardenal, en al·lusió a aquell nomenament, amb el capell als seus peus. Porta l’escut de l’orde de la Mercé, la palma del martiri (tot i que no va morir màrtir) amb tres corones que simbolitzen la castedat, l’eloqüència i el martiri, així com una custòdia, relacionada amb la tradició segons la qual hauria rebut la comunió d’un àngel abans de morir. Al terra apareixen un sac amb monedes, símbol dels pagaments per rescatar captius, i unes cadenes trencades, referència al seu empresonament, durant el qual li segellaren els llavis amb un cadenat perquè no parlara.

La imatge es completa al fons amb unes arquitectures d’inspiració orientalitzant, que evoquen la seua estada al nord d’Àfrica, i quatre dones agenollades als seus peus. Aquestes figures reforcen la dimensió protectora del sant, especialment cap a les embarassades, les parteres i els infants. Precisament, pel seu difícil i miraculós naixement, antigament se l’invocava per a facilitar els parts.

Enric Olivares

ASSAIG DE CARRER DEL BALL DE LA MUIXERANGA 2026 – CARRER SANT DONÍS

SANTS DE LA PEDRA: ABDÓ I SENÉN – CARRER DE VALÈNCIA

El plafó dedicat als populars Sants de la Pedra està ubicat sobre la llinda de la porta de l’ermita del seu nom al carrer de València, un edifici d’una sola nau, probablement construït a finals del segle XVIII o durant els primers anys del XIX, que antigament estava dedicat a la devoció de la Mare de Déu del Roser. A l’interior es conserva un retaule d’escaiola de dos cossos, amb les imatges tallades i policromades dels dos sants, probablement també de finals del segle XVIII. L’antic portal que donava accés a l’ermita des del carrer València i que llavors tancava la població estava igualment dedicat a aquests dos sants. Malauradament, l’ermita es troba en un estat de conservació prou precari i reclama una urgent intervenció.

La imatge representada al plafó reprodueix amb gran fidelitat l’estampa xilogràfica que li serveix de model. Coneguts popularment com els Sants de la Pedra, Abdó i Senén apareixen dempeus, vestits a la romana. Apareixen coronats i sostenen a la mà esquerra un ceptre, en al·lusió a la tradició que els considerava prínceps d’origen persa. A l’altra mà porten els fruits de la terra: sant Abdó mostra un sanglot de raïm i sant Senén, una espiga de blat. Aquests atributs expliquen la seua estreta vinculació amb l’agricultura i amb la protecció dels camps i les collites. Als seus peus apareix un lleó que, en actitud de submissió, reforça la seua condició de sants protectors. Segons la tradició hagiogràfica, les feres no els atacaren quan foren llançats a l’arena d’un circ romà perquè foren devorats.

Segons la tradició recollida en la Llegenda àuria, Abdó i Senén eren dos germans nascuts a Pèrsia que haurien exercit com a governadors de la ciutat de Còrdova durant el regnat de l’emperador Deci. Convertits al cristianisme, es dedicaven a donar sepultura als cristians perseguits i morts per ordre de l’emperador. Per aquesta raó foren detinguts, torturats i finalment martiritzats, tradicionalment el 30 de juliol de l’any 250. La seua festivitat se celebra precisament en aquesta data.

Venerats des de l’antiguitat per l’Església d’Occident, Abdó i Senén foren especialment invocats contra les pedregades i les plagues de llagosta, fenòmens que podien provocar greus pèrdues en les collites. Aquesta funció protectora explica la gran difusió del seu culte en territoris de tradició agrícola, especialment al nostre territori, on han estat tradicionalment considerats patrons i protectors dels llauradors.

Enric Olivares

ASSAIG DE CARRER DELS BALLS DE PASTORETES, CARXOFA I ARQUETS  2026 – CARRER SANTA BÀRBARA

 SANTA BÀRBARA – CARRER SANTA BÀRBARA

Santa Bàrbara (273-306), originària de l’actual Orient Pròxim, és venerada com a protectora contra les tronades i les tempestes. La seua festa litúrgica se celebra el 4 de desembre.

Segons la tradició, era filla d’un governador anomenat Diòscor, que la va tancar en una torre per evitar que es casara jove i es fera cristiana. Malgrat això, Bàrbara es va convertir en secret i va rebutjar el matrimoni que el seu pare havia concertat per a ella. Quan Diòscor ho va descobrir, la va condemnar a mort i ell mateix la va decapitar. Poc després, però, va morir fulminat per un raig.

La seua vida es representa cada any a Algemesí en un dels misteris i martiris de les processons de la Mare de Déu de la Salut.

La imatge que es conserva a la capella del seu carrer la representa amb la torre on va estar tancada als peus. La torre té tres finestres, en al·lusió a la Trinitat, ordenades obrir per la santa. Sobre el cap porta una corona, en referència al seu origen noble com a filla d’un governador.

A la mà dreta sosté un calze amb una hòstia consagrada, que fa referència a la seua conversió al cristianisme i a l’Eucaristia que, segons la tradició, va rebre abans del martiri. A la mà esquerra, actualment desapareguda, portava una palma, atribut que l’identifica com a màrtir.

L’actual imatge es va realitzar després de la Guerra Civil i probablement va substituir una anterior, destruïda durant el conflicte. Aquesta hipòtesi es basa en el fet que Miquel Belda, l’any 1908, ja assenyalava que es feia festa a la santa en aquest carrer homònim.

Andrés Felici

ASSAIG DE CARRER DE L’APOSTOLAT 2026 – PORTA DE L’AIRE - PLAÇA DE LA VERGE DELS DOLORS

MARE DE DÉU DELS DOLORS – BASÍLICA DE SANT JAUME (Porta de l’Aire)

A l’atri de la porta de l’Aire de la parròquia de Sant Jaume, dins d’una fornícula, es conserva una imatge de la Mare de Déu dels Dolors, advocació que dona nom a la plaça. Aquest bust es col·loca als peus del Crist de l’Agonia cada Divendres Sant per a participar en la processó. L’actual imatge es va realitzar després de la Guerra Civil en substitució de l’anterior, que va ser destruïda.

L’advocació mariana es caracteritza per representar la Mare de Déu amb una espasa que li travessa el cor. Aquest atribut es pot observar en la imatge antiga i també es col·loca a l’actual quan ix en processó. És aquesta representació de la Dolorosa la que apareix en els taulells ceràmics del pati parroquial, on es representen els set dolors de la Mare de Déu.

La devoció a la Mare de Déu dels Dolors, que es commemora el divendres anterior al Diumenge de Rams, va tindre una gran importància a Algemesí. De fet, Miquel Belda documenta l’existència d’un benifet a la parròquia de Sant Jaume des de l’any 1623.

L’antiga imatge del Crist de l’Agonia i el bust de la Mare de Déu dels Dolors que es trobava als seus peus es conservaven a l’antiga ermita del Calvari, bastida l’any 1792. Per tant, probablement les dos imatges daten de finals del segle XVIII. Segons Miquel Belda, l’any 1830 l’escultura del Crist va ser objecte d’alguns retocs.

L’ermita va ser enderrocada l’any 1932 per a construir-hi una carretera. Quatre anys més tard, en 1936, les dues imatges van ser destruïdes. Tanmateix, es va poder conservar el rostre del Crist, que va servir per a realitzar un nou crucificat a partir de l’antiga efígie. L’obra va ser encarregada a l’escultor José María Bayarri durant la dècada de 1940.

Posteriorment, es va decidir realitzar la imatge actual del Crist de l’Agonia, amb el bust de la Dolorosa als seus peus. L’escultura de Bayarri es conserva actualment a la parròquia de Maria Auxiliadora.

Andrés Felici

ASSAIG DE CARRER DE LA DANSÀ 2026 – CARRER SANT JAUME APÒSTOL

SANTA ROSA DE LIMA – CARRER SANT JAUME APÒSTOL

Al carrer de Sant Jaume Apòstol podeu trobar un plafó ceràmic dedicat a santa Rosa de Lima, realitzat cap als anys 1984-1985 a l’obrador de l’empresa Cerámicas Montgó, d’Onda. Es tracta d’una obra nascuda d’un acte de devoció particular prou habitual en el camp de la pintura ceràmica devocional, ja que fou encarregada per Rosa Mont Borràs en record de la santa homònima.

Santa Rosa de Lima és representada amb l’hàbit de l’orde de predicadors, tot i que no fou monja dominica, sinó terciària d’aquest orde. La seua vida estigué marcada per un profund ascetisme i per diverses pràctiques de mortificació, que assumia com una forma d’imitació de Crist i d’unió amb el seu patiment. Entre aquestes pràctiques, la tradició explica que arribà a portar una corona d’espines sota el vel i que dormia sobre un llit preparat amb trossos de vidre, entre altres formes de penitència.

Rosa de Lima nasqué el 1586 a Lima, al virregnat del Perú, i morí el 1617, amb només trenta-un anys. El seu nom de baptisme era Isabel Flores de Oliva, però, segons la tradició, des de ben jove fou coneguda com a Rosa, apel·latiu que acabaria adoptant definitivament. Fou beatificada pel papa Climent X el 1668 i canonitzada per aquest mateix pontífex el 1671, convertint-se en la primera persona nascuda a Amèrica que fou canonitzada per l’Església catòlica.

És considerada patrona del Perú, de les Amèriques i de les Filipines, i la seua devoció es va estendre ràpidament per tot el món catòlic després de la seua canonització. La seua vinculació amb les roses explica també que, en alguns contextos, siga considerada patrona de les floristes i que les flors constituïsquen un dels elements més habituals de la seua visualitat.

Com en tants altres casos, el plafons ceràmics conservats als carrers del nostre poble documenten la pervivència d’un tipus d’imatge religiosa destinada a fer visible la devoció particular dels seus propietaris (passats i presents) en espais urbans més enllà dels murs dels edificis religiosos.

Enric Olivares

ASSAIG DE CARRER DEL BALL DELS BASTONETS  2026 – CARRER SANT PÍO X

SANT PIUS X – CARRER SANT PÍO X

El nom d’aquest carrer està relacionat amb la parròquia homònima, que es va fundar el 8 de maig de 1954 i va prendre el nom del papa Pius X, que va ser canonitzat poques setmanes després, el 29 de maig del mateix any. Inicialment, la parròquia es va instal·lar al carrer Albalat, però poc després es va traslladar a la ubicació actual. El nou temple va ser inaugurat el 29 de gener de 1961.

Giuseppe Melchiorre Sarto (1835-1914), d’origen italià, va ser elegit papa l’any 1903 i va adoptar el nom de Pius X. Durant el seu pontificat va impulsar diverses reformes en els àmbits de la catequesi i del dret canònic. També va fomentar especialment la pràctica de l’Eucaristia i va reduir l’edat mínima per a rebre la primera comunió. La seua festa se celebra el 21 d’agost.

La imatge que presideix la parròquia està inspirada en les fotografies oficials conservades del sant i el representa amb les vestidures pròpies del papa: alba, roquet, estola, capa pluvial i tiara papal. A la capa hi ha incorporada una relíquia del sant.

La tiara, formada per tres corones, simbolitza la dignitat pontifícia. A la mà esquerra porta una creu patriarcal, en referència a la seua condició de bisbe i patriarca de Roma, mentre que amb la mà dreta imparteix la benedicció.

Andrés Felici