La singularitat del temple parroquial de Maria Auxiliadora

Si algun monument sol destacar-se en qualsevol municipi d'Occident aquest és, sense cap mena de dubte, el temple parroquial. Des del mateix moment fundacional, si no en les dècades posteriors, en les viles medievals s'anaven fundant i construint capelles, convents i temples parroquials. En funció del moment, del poder econòmic o dels benefactors, nobles i prelats, es podien bastir grans o humils edificis. Alguns, amb el temps, eren destruïts per guerres o terratrèmols, i eren reconstruïts, o bé se n'alçaven de bell nou. Altres s'embellien segons els nous corrents estètics de cada època.

A Algemesí només tenim un temple històric, el de Sant Jaume Apòstol, iniciat en temps gòtics però acabat durant el Renaixement, i encara remodelat en nombroses ocasions, tot adaptant-se als gustos del moment, i als interessos i les possibilitats financeres de les autoritats i el col·lectiu de veïns. La resta de les parròquies, fundacions del segle passat, no compten amb edificis arquitectònicament destacables, més aviat al contrari. Els temples parroquials són d'una factura humil i simple des del punt de vista arquitectònic, i només algun detall escultòric reïx del conjunt. I el de Maria Auxiliadora no n'és una excepció.

És ben cert que la voluntat del seu primer rector, en Ramon Sancho, i els feligresos que l'acompanyaven en aquella època fundacional, era ben bé una altra. En 1954 començava la singladura parroquial, i encara caldrien dos anys per aconseguir una construcció, ni que fóra provisional, per tal de realitzar els actes litúrgics. El gran arquitecte local, Joan Segura de Lago, havia de ser l'artífex del projecte definitiu. I, malgrat que es posaren en marxa iniciatives de sobra conegudes per tothom, per tal d'aconseguir fons per dur endavant la proesa, això no fou possible.

No eren temps precisament exultants per a l'economia espanyola, ni la local, per descomptat. Fet i fet, el gran saló amb coberta de fusta i parets de rajola sense lluir, ha quedat per dècades, sense alteració. Només fa uns anys, amb la compra del monestir de Fons Salutis, s'albirava la possibilitat de construir el desitjat temple parroquial. Un engrescador projecte dels arquitectes Josep Carrasco i Juanvi Maravilla, sembla que podia posar punt i a banda a la situació de provisionalitat. Però la crisi en la que estem instal·lats de fa temps no albira que hi hauran canvis els propers anys.

Fet i fet, per als feligresos de Maria Auxiliadora la humilitat del temple ha quedat com un element identificatiu. Quan es commemorà el primer mig segle de vida del temple, la rajola fou precisament l'element que es va utilitzar com a recordatori de la fita. Vull dir, que així ha quedat per a la memòria, i així ha quedat acceptat sense complexos. Al capdavall si l'església ha de ser per servir els pobres, quina millor manera que mostrar tota la cruesa dels murs despullats de tota ornamentació? I encara, no obstant això, l'única concessió a la imatgeria l'ha posada l'obra de l'insigne escultor Josep Esteve Edo.

El rector de la parròquia tingué la gosadia de trencar esquemes demanant a Esteve Edo una Mare de Déu amb el fill, que seria la imatge que presidiria en l'altar major. I dic la gosadia, perquè es tractava d'una escultura a la que no s'estava gens acostumat en aquell temps. Esteve Edo era un escultor que trencà motlles, un innovador. I aquesta puresa de línies, sense plecs ni recargolaments, s'esqueia perfectament a la senzillesa del temple. La simplicitat sintètica de les línies volia conduir a l'espiritualitat, com ha explicat Enric Olivares en un article sobre l'obra d'Esteve Edo en Maria Auxiliadora. Igualment, aquell projecte inacabat de pas processional, del qual ha quedat la imatge de Crist en el Sant Sopar, hauria deixat bocabadat a més d'un. Hieràtic, dóna la benvinguda als fidels a la vora dreta de l'entrada del temple. Sobre la seua mà, desllustrada, generacions de fidels han volgut dipositar la seua, per saludar l'Altíssim. I encara només fa uns pocs anys, en 2006, Esteve Edo, ara per comanda del segon rector parroquial, mossèn Avel·lí Castells, va realitzar un magnífic Crist en bronze, tot seguint les mateixes tendències escultòriques que el caracteritzen.

Els temps i les circumstàncies en què es va bastir el temple parroquial de Maria Auxiliadora foren els que foren. No era moment per a l'ostentació, per a la despesa en el lluïment artístic. Ens trobàvem en uns temps que marcarien la història recent de l'Església. Calien altres coses. Tampoc les circumstàncies polítiques i econòmiques podien contribuir. La història parroquial, encara recent, ens ha llegat un espai que es vesteix de dibuixos, collages o fotografies que els diferents grups parroquials construeixen al llarg del temps litúrgic. L'aparença canvia permanentment. La mutabilitat és la del poble de Déu en marxa. Una altra manera, performativa, si voleu, de posar el toc artístic, tan humà.