Les Llauradores
Entre les festes anuals dels pobles, les d'Algemesí formen part de les tradicions més arrelades al medi rural.
Algemesí comença a tenir entitat particularitzada a partir d'un fet propi, entre mític i miraculós, que hom ha necessitat datar-lo com a històric allà pel 1247 per marcar la fita de partença. Ens hi referim a la troballa de la imatge de la Mare de Déu al tronc de la morera, que aviat la reconeixeria com a pròpia sota l'advocació de Salut, en el lloc on més tard s’erigiria la Capella de la Troballa.
Però, si s'hi va trobar, és perquè en èpoques remotes anteriors ja en tingué, d'existència material. Algun col·lectiu perdut en la memòria seria el responsable de la realització física com a icona espiritual en un indret on ja estava desenvolupat el conreu de la morera, base de la producció de la seda. I en dates passades d’imposició d’una altra ortodòxia, hom hauria sofert persecució religiosa per exterioritzar creences davant altres maneres intransigents d’ésser. L'amagatall aleshores per evitar la primera destrucció de la imatge va raure, doncs, a l'interior del soc d'un arbre autòcton, fofo per alguna tasca de sanejament o buidat a propòsit per a tan noble causa, que també seria reconstruït amb la pròpia corfa. Va ésser la pseudofornícula que allotjaria la que, temps a venir, seria l'excelsa Patrona de l'imminent llogaret local.
Els que se sentiren fills espirituals de la magna Senyora l'enaltiren com a Patrona i, passats els anys, es congraciaven amb festes en el seu honor. Martí Domínguez i Barberà la va glossar en els versos del Virolai, musicat per n'Agustí Alaman i Rodrigo, amb motiu del set-centé aniversari de la seua troballa.
S'hi té notícia de celebracions des dels segles XVII i XVIII. Són uns moments en què la gent honora els màxims representants del cel i la terra amb mostres de goig col·lectiu: Déu i el Rei –que era gairebé el mateix amb poder temporal a la terra.
Per regraciar la Patrona i retre-li homenatge, els pobletans aportaven llur sentiment de cortesia festiva en forma de representacions folklòriques encara rudimentàries. Les Llauradores fou una de les manifestacions coreogràfiques com a ball de parella, en nombre indeterminat, i no una dansa ritual de devoció com la resta. El nom era originari de la condició de les treballadores rurals d'aleshores que formaven la ballada iniciàtica en agraïment a la Mare del cel.
La primera indumentària provenia d'aquella tradició barroca, que aniria evolucionant per la Il·lustració i l'època romàntica, quan es focalitzaria ja només en la divinitat celestial. Els membres constituïen un grup abillat amb indumentària valenciana de gala a imitació dels avis dels segles XVIII i XIX: les dones amb vestits clars florejats i pentinats de tres monyos amb pintes, i els homes vestits de torrentí amb barrets d’arboços, i tots amb espardenyes.
La tradició identificava aquestes danses al so d’instruments de corda, però les Llauradores singularitzaren el ball a ritme de bolero, més lliure perquè s'hi feia acompanyar d'instruments de banda de vent, de fusta i metall (trompeta, clarinet, saxo, trombó, requint, trompa, tuba o bombardí), i no de dolçaina i tabal, més rústecs i populars. Consistia en passades a manera de sarau profà i no de processó, recolzades pel repic de les castanyoles.
Però no serà fins a començaments del segle XX que aquesta coreografia local es consolidaria com a entitat folklòrica.
El 1906, sota el mestratge de Josep Soldino, es té constància de l'existència d'un grup de llauradores –perquè només el formaven xiques–, i no de llauradors, en la comitiva processional que acompanyava la imatge pels carrers del poble, precisament el dia escollit per commemorar les marededéus trobades, el 8 de setembre.
Un parell d'anys més tard, el ball deixà de participar en la processó fins a 1934, en què reapareix i, llevat del parèntesi pel colp d’Estat feixista del 36, continuaria fins a l’actualitat.
Després de la contesa espanyola, reapareixia ininterrompudament en la festa de la Mare de Déu. Per primera vegada s’hi documenta la incorporació masculina. El nombre de membres hi era reduït i, a començament de la segona meitat del segle XX, hi ha constància que n'eren vuit o deu parelles, nombre que anà creixent fins a gairebé seixanta o més en l'actualitat, distribuïdes des de 1996 entre els dos torns que actuen en les tres processons perquè no hi caben totes juntes i perquè sembla més suportable l'esforç físic dels participants. Així i tot, a començament dels 90 es va promoure l’actuació d’un grup de veterans que feia molts anys que ho havien deixat.
Com ocorre a tot element viu –les llengües en són un exemple–, des de la creació, molt minsa, el ball anà sumant passos i passades i evolucionà, a poc a poc, però sense interrupció, amb l’empremta característica dels successius responsables, fins a esdevenir el que ara hi és.
Actualment, el formen sis balls: València, Reis, Trençats, Típics, Madrid i Bots. Les músiques que s'hi fan servir, en principi intercanviables perquè els compassos s'acoblen al mateix nombre de passades, són Bolero 1 o Bolero Vell, també conegut com a Llis o Mallorquí, anònim; Bolero 2 i Bolero 3, d'autoria dubtosa atribuïble per alguns a en Vicent Redondo. Posteriorment, els compostos per altres músics locals identificats, Bolero Pardines, de Miquel Esparza; Bolero Processional, d'Ernest Francés, i el Bolero del Centenari, de Joan Giménez, aquest encara en actiu.
La comparsa participava de forma esporàdica en alguns actes extres a la festa principal. Així doncs, actuà al Parc del poble en el cinquantenari de la coronació de la Mare de Déu de la Salut, el 27 d’abril de 1975, presidit per l’arquebisbe García Lahiguera; i a Roma, el 27 d’octubre de 1988, amb motiu de la beatificació de la nostra senyora Pepa pel papa Joan Pau II.
A més, en certàmens al teatre Principal i cavalcades del Regne per les falles de València, en festes d’altres pobles i comunitats, a Riom, ciutat agermanada amb Algemesí, i en aplecs i trobades internacionals. De forma habitual participa, ja fa dècades, en la processó de sant Onofre. I d’aleshores ençà el grup col·labora en diversos actes on se’l requereix al llarg de l’any.
Cal recordar els mestres, caps de ball, que han estat, amb menció especial per als que hom encara pot haver conegut: Eduard Borràs “el Campanero”, Vicent Domínguez “Blaiet, el Pandero”, Vicent Nácher, Adrià Moreno, Ferran Garcia “el Ferrer”, novament Adrià Moreno i, actualment, Enric Olivares.
El 1994, el grup es legalitzà com a Associació, essent mestre Ferran Garcia. Les Llauradores és la comparsa més recent a incorporar-se a la festa, que celebrà el 2006 el centenari del seu reconeixement com a grup folklòric.
Declarada Festa d’Interés Nacional el 1977 i Meravella Valenciana el 2008, el ball va intervenir el 8 de desembre de 2011, ensems la resta de participants en la processó, en els actes en honor a la Patrona al voltant de la Basílica Menor de sant Jaume Apòstol, amb motiu de la declaració de Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Com cada any, la festa de la Patrona, la Mare de Déu de la Salut, l’organitza un dels quatre barris de la ciutat de forma rotativa. Enguany li correspon al de santa Bàrbara, per continuar amb la renovada embranzida que la impulsà a mitjans dels setanta. Des d’ací fem vots perquè continue la Patrona i la festa en el cim identificador del veïnat i distintiu del poble.
