Els Dominics i Algemesí

El dominic Francisco Diago escriu concisament en 1599: “La casa de San Vincente Ferrer de Algemezi del Reyno de Valencia se fundó en el segundo Provincialato del Maestro fray Juan Loazes, tomando posession della el Maestro fray Luys Estela”. Però el famós historiador, contemporani de Jaume Bleda, no l’esmenta, i no obstant això, sembla que alguna cosa va tenir a veure amb aquesta fundació. El pare Bleda havia nascut a Algemesí en 1552 i ingressà en els dominics, al Convent de Predicadors de la ciutat de València, a mitjan maig de 1586. Ell mateix en el seu llibre Quatrocientos milagros y muchas alabanças de la Santa Cruz…, publicat en 1600, escriu: “En Algemezí, mi tierra (que es uno de los principales lugares d'este Reyno y está entre las ciudades de Xátiva y Valencia), [...] por ser la gente d'este lugar tan inclinada a armas, tan belicosa y de tan grande brío han sucedido en pocos años muchíssimas muertes violentas por riñas y bandos que de ordinario tienen. Esta causa me movió principalmente el año noventa a fundar en dicho lugar, o universidad, un convento de mi Orden, so invocación del [dominico] San Vicente Ferrer, para que el glorioso Santo les alcançasse de Dios paz y benevolencia a los vezinos de allí, y para que ellos dexassen sus yras con la compañía de los religiosos y por su buen exemplo, consejos y devotos sermones y oficios. Fue la fundación a diez y ocho de mayo de dicho año [1590]”.

Assenyala Vicent J. Escartí que, segurament, amb els diners de la seua fortuna familiar i altres aportacions comprà un terreny als Gamieta, una de les famílies més influents del patriciat local (i vinculada estretament al procés de segregació d’Algemesí de la vila d’Alzira, que culminarà en 1608), on ubicà aquell projecte fundador. Aquestes terres, en aquell temps, es trobaven als afores de la població. La fundació tingué l’acceptació preceptiva en el Capítol Provincial de 1592 i fou elevada a convent en el Capítol General de 1600. Fou l’esmentat Bleda el seu primer prior? No ho sabem.

Segons les dades d’un informe de 1613 hi havia en aquest convent nou religiosos, sis dels quals eren sacerdots i la resta germans llecs i, pels seus ingressos, podia sustentar a quinze frares. Sobre el convent ens ha arribat escassa informació significativa, tret de la que recullen B. Ballester Broseta i M. Belda Ferre. Però es pot afirmar amb bastant versemblança que, a més de la vida interna dominicana habitual, les seues activitats pastorals se centraren en el ministeri pastoral des de l’església conventual, la predicació pels voltants i la promoció de devocions típicament dominicanes com la de Sant Domènec de Guzmán, fundador de l’orde en 1216, o el Sant Rosari. Fou a finals del segle XVII que, segons sembla, es van escometre noves obres en l’edifici del convent i claustre en estil neoclàssic. Del que va succeir a principis del segle XVIII en la Guerra de Successió tampoc no tenim cap notícia. Però és molt probable que, com molts dels seus germans d’orde, foren partidaris de l’Arxiduc Carles. De finals del segle XVIII es conserva un llibre de “despesa” i “rebut” que abasta des de 1788 a 1835 i mostra el funcionament ordinari d’una comunitat dominicana. De 1808 a 1814 tenim una mica més d’informació d’aquesta comunitat gràcies a l’obra dels dominics Rais i Navarro titulada Historia de la Provincia de Aragón, Orden de Predicadores, desde el año 1808 hasta el de 1818. Basant-se en les informacions que havien enviat els mateixos religiosos protagonistes dels fets, expliquen que van contribuir en els tributs econòmics freqüents que es feren a la Corona, tot i que les seues rendes no donaven per a tant. Fins i tot, que un germà llec va eixir a servir en l’exèrcit. En els darrers mesos de 1811 s’instal·là en el convent un “hospital de sang” i, sense faltar a l’assistència de la vila, atengueren espiritualment i corporalment els hospitalitzats. Els frares van romandre fins al 28 de desembre d’aquell 1811, moment en què la vila fou ocupada pels francesos, i va ser aleshores quan van fugir amb els malalts que van poder. Poc temps després, ja de tornada, no pogueren entrar en el convent que, amb totes les seues pertinences, estava en poder dels francesos. Però la mendicitat i la misèria no els va fer deixar de banda les seues obligacions de religiosos, ni tampoc deixaren d’ocupar-se del púlpit, del confessionari i del consol dels malalts. Els veïns d’Algemesí van apreciar el seu zel i en un temps en què tots eren pobres els socorrien amb algunes almoines. Fins ací, el que contaren els esmentats cronistes. Finalment, retirats els francesos l’any 1813 i havent trobat habitable el convent, el 19 de març de 1814 els religiosos prengueren possessió del convent i de l’església, però no de les seues propietats. Des d’aquell dia, constituïts en comunitat, reiniciaren la seua vida dominicana, i amb les almoines que recollien pogueren sustentar-se fins al 15 de juny del mateix any, quan els retornaren els seus béns. Recuperada la normalitat, és molt plausible que la vida dels religiosos transcorreguera tal com havia sigut anteriorment: vida interna dominicana, ministeri pastoral en l’església conventual i predicació pels voltants. El 14 d’octubre de 1832 el provincial José Casaurrán va realitzar una preceptiva visita canònica al convent, en el llibre de la qual s’hi fa constar que estaven assignats huit religiosos, dels quals sis eren sacerdots i els altres dos germans llecs. Sobre las peripècies d’aquests frares després de l’aplicació de l’exclaustració de 1835 tampoc no tenim notícies. Tal com va ocórrer a molts dels seus germans d’orde, podem suposar que alguns es quedaren per les poblacions de la zona exercint el seu ministeri sacerdotal, i d’altres passaren a la vida laïcal.