Diego Ramón Lluch, músic de la Mare de Déu

Ho va deixar per escrit: “Allò que em va decidir a quedar-me aAlgemesí va ser la festa de la Mare de Déu”. Ell va saber captar des del primer moment tota la força religiosa i cultural d’aquesta festa que el va enamorar de per vida. Havia d’entrar-hi, i ho va fer conseqüent amb la seua robusta fe. Es va posar davant la creu barroca, amb la seua dolçaina i una colleta de dolçainers i tabaleters, per visibilitzar i dignificar el símbol del començament de la part religiosa de la desfilada, que en aquell temps passava prou desapercebut. Hui és un honor ser dolçainer o tabaleter de la Creu. Arribava a afirmar que tota l’essència de la seua carrera i de la seua persona es resumia en el dia 7 de setembre i, concretament, en el cant de vespres, per a ell el compendi del que havia de ser la música litúrgica, una música escrita amb la qualitat màxima i dificultat justa perquè tot, absolutament tot el poble, fora capaç de cantar-la. I aquest fou el fil conductor de la seua producciói del seu treball a la parròquia. El potencial humà que observà, derivat de la nostra festa tan rica i ara distingida internacionalment precisament per aquesta riquesa, el convencé que un poble amb aquestes essències és un poble peculiar i, per tant, un poble per a viure.

Parlar de Diego Ramón és parlar de música, però no de qualsevol música. És parlar de la litúrgia a la basílica de Sant Jaume, i no només de música litúrgica, ja que qualsevol memòria i reflexió sobre què ha estat aquest temple i la seua parròquia, fins i tot la nostra ciutat durant el darrer terç del segle XX, ha de tenir en compte la seua personalitat i la seua presència. El temple de Sant Jaume, esdevingut basílica en 1986 per, entre altres dignitats, la cura i riquesa de la seua litúrgia, deu la seua vitalitat i espiritualitat a preveres i feligresos que, des dels més diversos carismes, han fet d’aquest edifici un lloc de litúrgia viva i acurada, i entre ells hi hagué Diego Ramón, des de la vivència de la fe, la participació, la controvèrsia,perquè no? la contínua presència i sobretot des de la música.

Acollit pels preveres d’aquesta parròquia que ell recíprocament considerà pastors en el sentit més profund i cristià del terme, i als quals respectà i obeí com a manament eclesial, ocupà la que podríem denominar plaça d’organista. En aquells anys, després de la reforma produïda al si de l’església, ocupar una plaça d’organista ja no era allò que havia estat i que comportava certs beneficis econòmics als seus ocupants, generalment sacerdots músics. Ara era simplement treballar per la comunitat des del carisma, diríem musical, com s’esdevé als nostres dies. S’assegué a l’orgue i reorganitzà l’escolania, que esdevindria més tard la ScholaCantorum. Encara que els assaigs havien començat aproximadament dos anys abans amb caràcter temporal i amb continuïtat a partir de setembre del 1971, la primera actuació pública va ser l'1 de novembre de 1971, durant les segones vespres del dia de Tots Sants. Una obra de H. Schútz (Justícia i veritat) fou la primera a revestir la litúrgia d'una Parròquia que, a partir d'aleshores, iniciaria una activitat pastoral, especialment juvenil, de primera magnitud i, a més, va suposar l'inici de la ScholaCantorum d'Algemesí, entitat que, amb projeccions diverses, mantingué per voluntat seua i manté per herència assumida, la relació amb el culte, el treball sobre la música litúrgica, la custòdia i manteniment del gran arxiu musical de la basílica i és, amés, escola de formació que reverteix en el nivell cultural del poble d’Algemesí i de la seua església.

La seua formació, a casa primer, al seminari després, a Salamanca on dirigí el seu primer cor i escrigué les primeres composicions, el feu un profund coneixedor de la litúrgia, que dominava com pocs. Seria matèria d’un article més extens parlar del seu gran treball d’elaboració i fixació de la música que acompanya el grans moments litúrgics de la parròquia: el TríduumPasqual, exponent màxim de la litúrgia catòlica,on tenia a gran honor cantar, amb profundíssim respecte, el Pregó, a l’alba del ciri pasqual; la nostra casolana novena de Guitarretes, revisant-la contínuament per adaptar-la a les circumstàncies; el Nadal i el Cant de la Sibil·la; els xiquets i la missa de la Candelera; el repic de la Xerevia; les danses del Corpus i la dolçaina, com he mencionat al principi, que des del carrer, amb la creu barroca, s’endinsa en el centre mateix de l’algemesinenc. L’hem tingut al costat de qui pregava per ajudar-lo en el prec, amb l’acompanyament de l’orgue en la seua meditació, amb els que han pregat amb les músiques del passat i amb les músiques del present, amb les cançons en castellà i en valencià, aquesta llengua nostra per la qual ell, que era castellanoparlant i “castellanopensant”, tant i tant va lluitar perquè estiguera present en la litúrgia, en un entorn molt reticent (encara avui, ai!) a la seua introducció i normalització. Quin exemple per a molts!

Sí que pertoca en aquestes ratlles detenir-nos uns minuts a les Vespres a la Mare de Déu de la Salut, que avui en són el seu llegat més estimat “a la parròquia que m’ha acollit i al poble que m’ha afillat” com destaca a la dedicatòria del Magnificat. De la festa, la vespra, diu el sentir popular, i la nostra vespra comença amb una joia musical que són les Vespres. Malgrat ser l’acte més antic de la festa, segons constància documental des de 1610,estan una mica aclaparades per la popularitat de les dancesprocessonals que s’emporten la palma del fervor popular i patrimonis internacionals.Però només fullejant el volum de les Vespres ja hom se n’adona de la importància d’aquesta obra que arreplega tot el sentir de la festa en la seua doble vessant de manifestació folklòrica i cultural per una banda i d’expressió de fe, per l’altra. L’immens treball de Diego Ramón inclou en cada una de les antífones temes musicals d’autors d’Algemesí per donar a les Vespres a la Mare de Déu de la Salut el caràcter autòcton que les caracteritza.És el temps propici sobre la Batalla Imperial de Cabanilles, Mare de Déu Moreneta, amb música d’Agustí Alaman (i lletra de Martí Dominguez), i l’adaptació de Floreta dels camps de Josep Moreno Gans, amb l’himne Déu et guarde estel del mar, els dos psalms Jerusalem glorifica el Senyor i Servents del Senyor i el càntic Beneït siga el Déu i pare són avui, i amb gran goig, juntament amb l’himme del Dijous Sant Vos done un nou manament, peces habituals de la litúrgia no només de la basílica sinó de l’església d’Algemesí i patrimoni de la fe d’aquest poble. I ens hem d’agenollar davant del Magnificat, el millor regal que ha pogut rebre tota una comunitat, que des de les melodies que naixen del nostre ésser més profund esdevé un compendi de tot el que som. Cantar, escoltar i pregar amb el Magnificat és el cim de la nostra festa. En ellDiego introduí tots els temes dels balls, com una desfilada processional perfectament integrada en el text amb el qual Maria proclama la seua lloança a Déu.

Ell sap tot açò, ara de manera certa, i ho contempla des de la seua immaterialitat gloriosa allà on estiga, que jo sé certament on és:al cel està, joiosament immers per fi en un Magnificat magnífic i,per tant,inabastableque ompli tot el firmament, tot eixe firmament que, segons el psalm, de Déu la gloria canta. Allí,per fi, la seua ànima magnifica el Senyor eternament, tot seguint l’exemple de la seua estimada Estrela del Matí. A nosaltres ens pertoca agrair a Ella l’immens regal que ens va fer amb Diego.

Lluís Angulo Díez. AMGD

Documentació consultada:

Diego Ramón Lluch i la litúrgia a la basílica de sant Jaume. Els inicis del projecte de construcció del nou orgue. Vicent Pellicer Ahuir.