Les 'Vespres a la Mare de Déu de la Salut', de Diego Ramón Lluch, organista i mestre de cape
D’entre tots els moments que els cristians dediquen a l’oració, des de temps molt antics (hores canòniques), la pregària de laudes (al matí) i la de vespres (a la vesprada) són, les més practicades, i aquesta darrera la que es revesteix de solemnitat en les festes més celebrades del calendari litúrgic. A la nostra ciutat han estat, de lluny, les dedicades a la Mare de Déu de la Salut en el dia de la vespra (el 7 de setembre) les que han gaudit de més estima popular, solemnitat, devoció i participació. Són el pòrtic als dos dies grans de la nostra festa i tenen el caliu del poble, de la música, de la fe i de la part més íntima dels algemesinencs. Amb la intenció de dotar de la solemnitat escaient aquesta pregària, Diego Ramón, des de 1971, quan començà a treballar amb la música de la litúrgia a la parròquia de Sant Jaume, es dedicà especialment a la cura d’aquesta pregària, amb la intenció i el desig de compondre les peces pròpies que la integren fins que, el 1997, en el 750 aniversari de la troballa, foren cantades per primera vegada en la seua versió actual.
Pràcticament la totalitat de peces que integren aquestes vespres són originals seues. La primera, que pot passar una mica desapercebuda, és el senzill acompanyament d’orgue de la melodia gregoriana Ave maris stella i que acompanya l’inici de la processó, abans de la solemne i esperada entrada de la imatge de la Mare de Déu per la nau central del temple parroquial, potser el moment més emotiu de la pregària. Aquesta entrada es fa als sons del Virolai, amb text de Martí Domínguez i música d’Agustí Alaman, i que Diego va harmonitzar per a poder ser cantat per un cor a quatre veus mixtes amb acompanyament instrumental, com la resta de les Vespres.
L’himne introductori, Déu et guarde estel del mar (1997), és una composició que combina estrofes amb mode major i menor, i és una de les peces de les Vespres que s’ha incorporat al cant litúrgic habitual a Algemesí, igual com els dos salms i el càntic que configuren la salmòdia pròpia d’aquesta pregària, el salm 147 Jerusalem glorifica el Senyor (1993), el salm 113 Servents del Senyor (1991) i el càntic, amb text de la Carta de Sant Pau als efesis, Beneït siga el Déu i pare (1995). L’adaptació del salm 47 incorpora moltes referències agrícoles per adaptar-lo al sentiment i als costums del poble, la collita, els camps, la rosada i el sol, l’assut i les riuades, les gelades, la pluja i el vent. La melodia comença a l’uníson en la 1a estrofa i s’hi van afegint la resta de les veus, tal i com passa al salm 113, aquest en ritme ternari. El càntic combina estrofes i tornada amb diferents tonalitats.
Per a les antífones (composicions de caràcter breu que introdueixen i clouen cadascun dels salms, a mode de meditació) va compondre dues peces, la primera, És el temps propici (1997), sobre la part final de la Batalla imperial de Cabanilles, amb text de la Carta de sant Pau als corintis, text sobre el qual es medita els dies tercer i quart de la novena, i Mare de Déu moreneta, sobre la melodia de la cançoneta infantil, escrita a tres veus blanques, Per què...? d’Agustí Alaman i text de Martí Domínguez, dels Gojos a la Mare de Déu de la Salut. La tercera de les antífones, Floreta del camps, és original del també algemesinenc Josep Moreno Gans, encara que Diego en va fer l’arranjament instrumental.
Menció especial mereix el Magnificat (1988), tot ell original, amb melodies de la processó de la Mare de Déu i que uneix les Vespres, i la devoció que d’elles emana, amb les músiques i la festa que, una volta acabades, omplin els carrers d’Algemesí. El Magnificat consta de sis seccions, cantades pel cor, amb acompanyament instrumental, igual com les antífones i per una tornada a mode d’antífona per a ser cantada per la comunitat, igual com l’himne i els salms. En total, el Magníficat incorpora 12 melodies dels balls de la processó.
Les Vespres són un exemple palés de la concepció que Diego Ramón tenia sobre la música litúrgica i que va guiar totes les seues composicions, una música que fora apresa ràpidament pel poble, que necessàriament ha de ser partícip actiu amb el cant a la litúrgia, i amb harmonitzacions senzilles, de molt d’efecte i molt valuoses, que li atorguen a la partitura una qualitat indiscutible, alhora que permeten ser cantades per qualsevol cor que s’hi pose, amb una relativa facilitat.
Del gran llegat que ens deixà, les Vespres escrites “a la parròquia que m’ha acollit i al poble que m’ha afillat” com destaca a la dedicatòria del Magníficat, en són potser l’element més estimat. Són un monument a la música litúrgica d’inspiració i voluntat populars i que recullen l’essència del valor folklòric, musical i de fe del nostre poble. Són, com afirmava Diego Ramón, un resum del que va ser ell.
Viure les Vespres avui és una experiència espiritual i cultural de les més profundes que ens deixa la nostra festa. Tot un poble que canta, des del principi fins al final, en la pregària d’Algemesí a la seua patrona, la Mare de Déu de la Salut.
Schola Cantorum d’Algemesí. Juny 2016
Font de la imatge: Domingo i Borras, J. A. i Jarque, F. (1999) Bastint la Festa, Festes de la Mare de Déu de la Salut. Algemesí: Ajuntament d’Algemesí.
