Els Tornejants

Els Tornejants d’Algemesí és una de les danses que componen les processons de la Mare de Déu de la Salut, recentment declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. És una mena de dansa guerrera amb continguts cavallerescs i místics que posa en evidència les destreses i habilitats d’un grup de cavallers abillats amb pulcres vestits que juguen amb la gravetat al ritme de les tosques percussions d’un timbal. Aquesta dansa, iniciada al segle XVIII (tot fa pensar que va ser el 1747), és l’únic ball de la Mare de Déu de la Salut que, darrere de la Creu Major i davant del guió de la Mare de Déu, s’integra dins la part religiosa de la processó entre els seus assistents.

Són set dansaires els que executen els diversos balls, un dels quals és el patge, que és l’encarregat de santificar per davant de la resta aquell lloc per on després ha de passar la Dama a la qual protegeixen, la Mare de Déu de la Salut. També s’inclouen dins del ball els botargues i varers, així com els timbals que els acompanyen en les danses.

Els balls poden executar-se per un, dos, quatre o sis dansaires i els principals són: "Floretes”, "Sis puntes", "Magos" i "La Fuga" (ball més representatiu de la dansa). A més a més, també es ballen: "Carreretes", "Cadireta", "Crussà" i "Quatre Cares", sent combinables també “Tres i dalt”, “Tres a l’esquerra”, “Arrere a la punta” i “Arrere al mig”. La “Fuga”, el ball de major durada i bellesa, consta de les següents parts: passeig, torneig i cabrioles. Es balla amb sis dels dansaires. Recorda simbòlicament un torneig medieval i acaba amb una genuflexió reverencial davant del Guió de la Mare de Déu, com cadascun dels balls que realitzen, a excepció del “Sis puntes”.

El vestit de Tornejant està format per cos o guardapits (amb passadors a l’esquena en forma de flors) i faldellí de tissú argentat, calçons de vellut negre (per davall de l’anterior), calces blanques d’artístics calats, sabatilles amb llargues vetes que es lliguen per sobre les calces i casc (de la mateixa tela que el cos, amb cimera de flors formant la creu de sant Jordi) i careta o carasseta de fil d’aram sobre el rostre.

La música es redueix als tocs secs dels timbals que acompanyen d’una forma compassada els salts i moviments que els Tornejants realitzen durant el ball. Els aparells amb què els dansaires realitzen aquest ball són unes vares vibràtils, a manera de llança, fetes de fusta de faig de 1,45 metres, amb les quals exhibeixen les seues destreses i habilitats.

Si bé es pot observar l’existència d’una associació formal amb danses de tipus de presentació/reverència com són els Aurreskus bascos i altres danses del Piemont Italià, no podem aventurar una connexió directa de la nostra dansa amb aquestes dues. Tanmateix, caldrà apuntar-la.

Present, però amb altres evolucions, a Morella (Dansa dels Torners) i fins a les primeres dècades del segle xx a Ontinyent, la primera referència escrita del ball a Algemesí data de 1800, quan acudeix a participar a Agullent (festes centenàries en honor a sant Vicent Ferrer), la qual cosa deixa constància que el ball ja es realitzava amb anterioritat a Algemesí, sent possiblement les famílies de la noblesa rural dels segles XVII i XVIII (Curçà, Tarragona, Folqués, Mercer, Alapont, Cerveró, Medes i Carrasco) les seues introductores.

Dins la història personal de la dansa, són recordats els mestres Vicent Ivanyes (1830-1843), Ignasi Martínez (a partir de 1834) i Francesc Castanyer (1867). Ja al segle XX, ho són, en la seua primera meitat, Silvestre i Cacau, que passaren el relleu a les nissagues dels Silvestrets i els Corello. En la segona meitat de segle i principis del XXI foren mestres del ball Miralles i Enrique David, entre d’altres.