Qui som?

Som la Comissió de Xarxes Socials de la Fundació per a la Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí i col·laborem cada any amb els festers organitzadors de la Festa.

contacta'ns

fonts d'informació

  • Text utilitzat per a la Proclamació de Festa Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

  • Domingo i Borras, J. A. i Jarque, F. (1999) Bastint la Festa, Festes de la Mare de Déu de la Salut. Algemesí: Ajuntament d’Algemesí,

  • Ferri Chulio, A. S. (2004) La Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Algemesí: Basílica-Parròquia de Sant Jaume Apòstol d’Algemesí.

  • Imatges cedides pel Museu de la Festa d'Algemesí

L’Impossible selfi de la Mare de Déu

Aquest escrit ha estat inspirat per un intento fallido de selfi del P. José Luis Cuesta, escolapi i rector de Sant Pius X. Arribat el moment del seu comiat de la parròquia i del poble, li fem arribar el nostre reconeixement, gratitud i estima.

 

La paraula selfie és anglesa i es tradueix per autofoto o autoretrat. El seu ús ha estat tan generalitzat en aquest segle que va ser paraula de l’any en el 2013, i el castellà ja l’ha incorporada, des del 2014, al seu vocabulari com a selfi, mentre que el valencià encara busca una forma definitiva. Es considera de gènere indefinit, estant correcte l’ús tant en masculí com en femení.

 

Els primers dies de juliol vaig rebre un whatsapp del P. José Luis, rector de Sant Pius X, en el qual em deia: “Quería enviarte un selfi pero como no me sale te envio ésto (emoticon)” i apareixia el ninotet amb el seu somriure simpàtic i a continuació la foto del paisatge que havia de servir de fons del selfi que no havia sabut fer. I conste que al P. José Luis se li dóna bé la tecnologia, però es veu que això del selfi no és el seu fort.

 

Els darrers anys estem assistint, no com a espectadors impassibles, sinó com a agents o usuaris, a una proliferació de les autofotos (perdó, selfis), que es veuen per tot arreu. Aquest hivern, en un imponent edifici d’una gran ciutat espanyola, una enorme lona publicitària reclamava: “Una selfi con tu abuela. Envia a xxx i la selfi ganadora ocupará este espacio el próximo verano”. Ja no he pogut vore quina era la iaia afortunada per a ser publicitada amb el seu nét o néta en aquell gran espai públic.

 

Però no cal anar tan lluny. Tots hem vist (o hem practicat) aquesta tècnica de l’autofoto per penjar-la immediatament a les xarxes socials. Quasi sense adonar-nos- en ens convertim en turistes de nosaltres mateixos, dels nostres amics, companys, família o ciutats. I ens sentim molt desvanits en veure el nostre propi rostre amb mil traces de postureo, sols o amb companyia. Tot seguit ho compartim i demanem un me gusta als nostres amics virtuals (que contem per centenars o milers!), que només han de clicar el botó ràpidament, sense temps material per veure realment si gusta o no gusta.

 

Però la cosa ha anat a més, s’ha perfeccionat. Ja no n’hi ha prou a traure el nostre rostre en un braç de distància. Cal un braç més llarg per traure el paisatge o el grup i no quedar el propi fotògraf exclòs de la foto. S’ha inventat el pal de selfi. I s’ha convertit en un producte de venda habitual a les tendes turístiques o els venedors ambulats. Un invent necessita de l’altre.

 

El primer invent, el selfi, ens converteix en el centre d’atenció i ens permet posturear per mostrar-nos en públic tal com volem. El selfi ens converteix en el centre de l’espectacle i reclamem l’atenció d’una manera conscient o innocent. El segon invent, el pal de selfi, fa que no necessitem de ningú per assolir el nostre objectiu. No cal demanar a ningú que ens faça la foto, ni deixar el mòbil en mans d’estranys, ni dirigir la paraula a vianants desconeguts per demanar un favor. Hem avançat en solvència i autogestió. Però sobre tot, el gran invent del pal de selfi, no ens deixa mai fora de la foto. I d’això es tracta, d’eixir en la foto.

 

Em costa d’imaginar la Mare de Déu en la processó del 7 i 8 de setembre fent-se un selfi. I més encara em costa vore la Mara de Déu amb un pal de selfi per traure un millor angle a l’autofoto. I no tinc res contra els selfistes, ni contra els venedors de pal de selfi; Déu em lliure d’ofendre ningú. Tan sols em ve bé l’exemple per oferir una reflexió sobre la Mare de Déu i sobre la festa, en el seu honor, que farem en aquestos dies.

 

Si fixem un poc l’atenció a les fotografies que l’evangeli ens porta de la Mare de Déu, podrem trobar en elles la vertadera imatge de Maria: qui és, què fa, com sent i com parla. Maria no és d’aquelles que ix en totes les fotos, i molt menys com a centre de la foto, o en autofoto. Maria sols apareix al principi de l’evangeli de Lluc (solament en dos dels vint-i- quatre capítols que té) i tot és referit al naixement del seu Fill: l’Anunciació, la Visitació, el Naixement de Jesús, la Circumcisió i quan el busca al Temple als dotze anys. I a l’evangeli de Mateu la seua presència encara és mes discreta, tan sols en dos dels vint-i- huit capítols. A l’evangeli de Joan només la trobem en dos moments molt puntuals i concrets: a Canà de Galilea en un casament i al costat de la creu de Jesús al Calvari. En tota la resta d’escrits del Nou Testament únicament se l’anomena de passada al llibre dels Fets dels Apòstols i en una carta de Sant Pau.

 

Maria apareix sempre en funció de Jesús o al costat dels deixebles. Ella és la dona per als altres: per a Jesús, per a Déu Pare, per a l’Esperit Sant. Maria és la dona que viu i es desviu pels deixebles, per la primera comunitat de creients; per aquells nuvis que no tenien vi i per tota la humanitat quan, al costat de la creu de Jesús, acull Joan com a fill.

 

Des de la seua assumpció al Cel -com ho proclama la fe de l’Església-, Maria acompanya els creients en el seu Fill Jesús i tota la humanitat que peregrina a la terra. A nosaltres, a Algemesí, ens acompanya especialment des de la Troballa de la seua imatge, i la invoquem com a Mare de Déu de la Salut: la que du la Salut a tots els que la invoquen.

 

Maria no es mira a si mateixa, ni molt menys cau en el postureo de la foto. Ella és la dona descentrada de si mateixa per centrar-se en els altres. La dona en salida, -emprant paraules del papa Francesc-, sempre atenta als fills, sempre disposada a donar, a acollir, a estimar.

 

En aquest Any Jubilar de la Misericòrdia, tenim en la Mare de Déu el rostre més matern de la misericòrdia de Déu Pare. Per això li diem: mostreu-nos els vostres ulls misericordiosos!

 

La Mare de Déu, per tant, és difícil d’imaginar amb un pal de selfi per no quedar-se fora de la foto. Podem imaginar que a la processó, si en tinguera de mòbil, no donaria abast per retratar tot el que veu al seu pas, i ensenyar-ho després al Pare Etern, en tornar de matinada al Cel. No tindria cap interés d’eixir a la foto, sinó de no deixar-se res per retratar, sobretot, no deixar de retratar els que mai no ixen a les fotos.

 

En una ocasió Jesús es dirigí al Pare amb aquesta acció de gràcies: “Et done gràcies, Pare, perquè has revelat als senzills tot allò que has amagat als que es creuen savis i entesos.” Maria buscarà en la processó eixos senzills de cor per fotografiar-los, perquè els seus rostres, els seus dolors i les seues il·lusions queden impreses al seu cor de Mare. Potser, fins i tot, es deixe fer un selfi amb ells, per mostrar a les clares que està al seu costat.

 

I fent fotos, la Mare de Déu buscarà el moment de retratar tota la muixeranga, tots els bastonets, tots els bíblics, tota la banda, tot l’ajuntament, tots els festers, tots els dolçainers, tots els campaners, tots els pastorets... perquè, si cal destacar algun aspecte de la festa que li fem a la Mare de Déu, eixe és el comunitari, el col·lectiu, el de poble.

 

No fa la festa un ball, per vistós que siga, ni un sol músic pot interpretar totes les melodies alhora, com un sol volant no pot traure l’anda de la Mare de Déu. Tots ens necessitem per a fer la festa. Sant Pau ho diu també, referit a l’Església: Tots junts som com un cos i cadascú és un membre d’aquest cos. La mà no pot dir al peu: “no et necessite”. Ni l’ull pot dir a l’orella: “com que no eres ull no et necessite”. Si tot el cos fóra ull, com oiria? I si tot el cos fora orella com miraria? Així passa també amb la festa. Si tot fora ball on quedarien els que no poden ballar? I si tot fora cant en quina foto eixirien els que no saben cantar?

 

La festa sempre corre el risc del reduccionisme o, com diria el Papa Francesc, de l’autoreferencialitat. Si cadascú només es mira a sí mateix no pot haver l’equilibri i l’harmonia perquè la festa es sostinga. Si cadascú només mira d’eixir ell a la foto, la foto no retrata el ser de la festa, perquè la festa la fem tots, si cadascú sap estar al seu lloc, assumir la seua responsabilitat i mirar pel be comú.

 

Quan algú vol usurpar el lloc d’un altre; quan algú pren més protagonisme del que li correspon; quan algú només mira per si mateix o pel seu grup, sense tindre una mirada del conjunt... es perd el sentit comunitari i col·lectiu que sosté la festa. I també quan cadascú no és capaç d’escoltar els altres; quan cadascú es tanca en les seues raons, idees o opinions i no s’obri a escoltar i valorar les propostes dels altres... es perd el sentit comunitari i popular (en el millor sentit de la paraula) que té la festa.

 

Així mateix quan fem de la festa allò que no és; quan l’expliquem sense fidelitat a la història i a l’ànima que la féu nàixer... es perd el sentit més profund i vertader de la festa.

 

Així convertim la Festa a la Mare de Déu i la mateixa imatge de la Mare de Déu en el paisatge del nostre selfi. Tant de bo que a tots ens passe el que li passà al P. Jose Luis a l’hora de fer un selfi. Sobre tot quan eixe selfi utilitza com a rerefons de la nostra pròpia foto un paisatge tan sagrat i tan estimat com és la Festa de la Mare de Déu de la Salut.

 

 

 

 

 

Please reload

Entradas destacadas

La dansa dels Gegants

August 10, 2018

1/3
Please reload

Entradas recientes

August 10, 2018

September 3, 2017

September 2, 2017

Please reload

Archivo