Qui som?

Som la Comissió de Xarxes Socials de la Fundació per a la Festa de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí i col·laborem cada any amb els festers organitzadors de la Festa.

contacta'ns

fonts d'informació

  • Text utilitzat per a la Proclamació de Festa Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

  • Domingo i Borras, J. A. i Jarque, F. (1999) Bastint la Festa, Festes de la Mare de Déu de la Salut. Algemesí: Ajuntament d’Algemesí,

  • Ferri Chulio, A. S. (2004) La Mare de Déu de la Salut d’Algemesí. Algemesí: Basílica-Parròquia de Sant Jaume Apòstol d’Algemesí.

  • Imatges cedides pel Museu de la Festa d'Algemesí

ELS NOSTRES MONUMENTS: ESGLÈSIA ARXIPRESTAL DE SANT JAUME APÒSTOL Berca num. 27

Situada en un dels fronts de la plaça Major, aglutina a la seua àrea dos recintes clarament diferenciats per bé que units entre si: la capella de la comunió i el temple parroquial pròpiament dit, els eixos longitudinals dels quals es creuen en disposició perpendicular de manera que la capella de la comunió es situa als peus del temple connectant-s’hi per mitjà de tres arcs oberts al seu lateral dret.

 

Sanchis Sivera apunta la sospita que la capella de la comunió constituí el recinte de la primitiva parròquia per a la qual el pintor Gonzalo Pérez contracta el 1243 els treballs del seu altar major. De planta rectangular d’una sola nau amb cinc trams i capelles entre els contraforts, aquesta capella rebé un revestiment barroc pels volts del segle XVIII i encara l’any 1890 s’hi operaria novament amb nous revestiments decoratius, els quals contribuirien a potenciar la imprecisió estilística en què es troba.

 

Pel que fa al temple parroquial pròpiament dit, sabem que fou bastit entre 1550 i 1552 per Doménec Gamieta, mestre d’obres, el qual donà les traces i dirigí l’obra tot col·laborant-hi Joan d’Alacant i Joan Martí. La planta, també de cinc trams, és coberta amb voltes de nervis, obri capelles laterals i es traça amb capçalera poligonal de cinc costats i volta estrellada. Vora la capçalera es situen diverses estances annexes per a ús de sagristia, aula capitular i transsagrari, les quals han estat objecte d’una recent repristinació en la qual s’ha descobert voltes nervades coetànies a l’erecció del temple.

 

En la fàbrica exterior s’aprecia un aparell divers (maçoneria, carreu i rajol) i en la seua portada principal, situada lateralment al temple, es concentra el major esforç decoratiu sota pautes renaixentistes. Aquesta es compon d’un primer cos en forma d’arc del triomf amb parelles de columnes embegudes i fornícules coronades per un frontó cobard. Al vèrtex superior, l’escut de la vila apareix entre àngels. Les fornícules del cos inferior alberguen les estàtues, ara acèfales, de san Vicent Màrtir i sant Vicent Ferrer. La del cos superior la Verge de la Salut i sant Onofre, les laterals, reservant la fornícula central per a la imatge del titular Sant Jaume Apòstol. La figura de Déu Pare ocupa el timpà del frontó superior. Estilísticament, aquesta portada connecta amb les de l’Olleria i Guadassuar, per tal com les tres semblen respondre a un criteri comú, d’alguna manera coneixedor de les obres de Jerónimo Quijano en terres més meridionals. Així, la rotunditat de les columnes annellades en el seu terç inferior, els alts pedestals units per impostes, o el seu repertori decoratiu de volutes en el fris, mascarons en els ressalts, vasos i sirenes alades en els coronaments, constitueixen trets comuns al desenvolupament local de les formes renaixents, en el qual s’aprecia un sentit plàstic bonyegut i no gens  exempt d’una certa resticitat. A finals del segle XVIII, el criteri classicista d’Antonio Ponz la considerà “buena entre las de esta tierra”.

En el trànsit dels segles XVI-XVII, es tallà el monumental retaule major del temple, molt famós per les pintures de Ribalta que l’il·lustraven, el cost del qual ascendí a 6000 lliures. Després de la guerra civil, fou substituït per una còpia i alguns dels quadres de Ribalta perduts foren suplantats per altres de Josep Segrelles.

 

Consta documentalment que Ribalta residí a Algemesí entre 1603 i 1605 per a pintar aquest gran conjunt d’obres, els principals taulers de les quals dedicà a històries de la vida de Sant Jaume Apòstol: unes altres representaven sants aïllats, de cos sencer. El seu engalzament arquitectònic de traça renaixentista constava de tres cossos organitzats de cinc carrers. Es desconeix el nom de l’engalzador; cal, però, suposar-lo fet pel mateix artista que traçà el retaule que presideix la capella dels Reis al convent de sant Doménec de València, les taules del qual pintava Isaac Hermes d’ençà de 1584. El d’Algemesí presenta una composició similar i un tractament de detalls paregut, si bé incorpora llaços en el terç superior de les seues columnes corínties, frontons avenarats en els seus coronaments, medallons amb rostres, els quals delaten l’eo de maneres renaixentistes difoses tant a la capital com a les terres alacantines, per tal com la figura de Déu Pare en el timpà del seu àtic superior repeteix idèntica recepta a la utilitzada en la pròpia portada d’aquest temple.

 

Un altre element important, el constitueix la torre del campanar, autèntica demostració de grandesa, força celebrada en el seu temple, per estar assentada sobre els contrafoits que flaqueguen l’accés al temple, obrint-se als seus peus la portada principal gràcies a un arc de descàrrega no dissimulat a l’exterior. Se sap que la seua construcció data de 1703, per bé que alguns dels seus coronaments en el cos de campanes, com les volutes cantelludes o el conjunt de piràmides de base gallonada, semblen de data més tradana.

 

A finals del segle XVIII es mamprén un revestiment neoclàssic del seu interior, encara en curs quan Ponz visità el temple, incorporant pilastres i cornisses d’estuc, tant com l’enlluït dels nervis i piementeria de les voltes. Sembla que aquestes reformes finalitzades el 1823, quan el pintor Joaquim Oliet pintà el recs les voltes, amb temàtica de virtuts al primer tram. Pares de l’esglèsia al segon i tercer trams. Evangelistes al quart i cinqué i dones de la Bíblia al presboteri com a la prefiguracions de la Verge. Intervencions posteriors, realitzades als anys 1890 i 1927, enterboliren en part la claredat clàssica del susdit revestiment.

 

Sols ens resta dir que, avui, el campanar, com tothom sap, ha segut restaurat i el peneli amb el cavatellet, fet de nou. Falta restaurar la façana de l’esglèsia, que està demanant-ho a crits, i que esperem que s’aconseguirà sense tardar massa.

 

 

 

 

 

 

 

 

Please reload

Entradas destacadas

La dansa dels Gegants

August 10, 2018

1/3
Please reload

Entradas recientes

August 10, 2018

September 3, 2017

September 2, 2017

Please reload

Archivo