MELODIES SALUTÍFERES

Fa uns anys, Vicent Ferragud, antic alumne meu, organista de professió i company de converses ferroviàries, em va mostrar uns documents que, per fortuna, havien aparegut dins d’un volum que havia comprat a un llibreter de vell de la capital. Com que la perícia paleogràfica només està a l’abast d’uns quants que com jo decidírem formar-nos com a historiadors i dedicar bona part de la nostra vida a escorcollar papers dels arxius històrics, Vicent em va demanar si podia llegir-li aquells bocins per a ell indesxifrables. Per a la meua sorpresa, es tractava d’unes àpoques o rebuts que un grup de joglars havien atorgat, a inicis del segle XV, a les autoritats de diversos municipis aragonesos pels serveis prestats com a músics durant les festivitats locals.


Explique aquesta anècdota personal per constatar que la música ha acompanyat totes les manifestacions festives, tant les de caire religiós com les cíviques, des de temps medievals. Fou en aquell moment quan es va configurar el regne de València, confederat amb el regne d’Aragó −on actuaven aquells músics als quals m’he referit−, amb el principat de Catalunya i amb el regne de Mallorca. Des de l’anomenada baixa edat mitjana, la dels segles XIV i XV, a l’Occident europeu la música formava part estreta de la vida de les persones, i els professionals, joglars i ministrers que la interpretaven proliferaven per tot arreu, però també individus aficionats que feien sonar un llaüt, una cornamusa o un tabal. No dubteu que les festes que celebraven els d’Algemesí d’aquell temps, quan encara eren poc més que un grapat de cases i terres lligades administrativament a Alzira, estaven amanides per la música.

La festa més gran, la de la Mare de Déu de la Salut, es caracteritza per un aplec de manifestacions culturals, religioses i artístiques molt riques, un autèntic plaer per als sentits, on la música, la dansa, el vestit, el teatre i la poesia se succeeixen sense treva. De fet, la música té un relleu que a ningú se li pot escapar, perquè impregna tots i cadascun dels actes festius, dins del temple parroquial i als carrers i places de la ciutat; els repics de les campanes (inconfusible el de la Xirivia), la sonoritat extraordinària de l’orgue de la basílica, la percussió del tabal i l’estridència punyent i pregona de la dolçaina que acompanyen els diversos balls, la música de banda, les veus nues dels cantors... Una gamma extensa d’instruments d’allò més variats s’apleguen per donar forma a la lloança i a la celebració d’una ritualisme secular que, fet i fet, és una part fonamental de la identitat d’un poble.


Des de la vespra, la música activa els sentits i ens posa alerta; els sons del tabal i la dolçaina anuncien amb la plega que la festa és imminent. Ai, la dolçaina i els dolçainers... Si m’hagués de quedar amb un instrument per a la nostra festa no en podria escollir d’altre. Les notícies més antigues amb les quals comptem respecte de l’acompanyament musical a la festa són relatives precisament a la dolçaina. Vas per un carrer i escoltes la música, que esperona, i el cor comença a bategar amb més força. Estàs al treball i es fa difícil que no passen pel cap les melodies íntimes tantes vegades escoltades i interpretades; potser xiularàs o taral·lejaràs una estrofa del Virolai, unes notes de la muixeranga o del bolero... Potser hauràs de dissimular uns passos de qualsevol ball que aprengueres d’algú. La música provoca un devessall de sentiments impossibles de reprimir.


Una altra música important, que ompli la plaça Major −també nomenada antigament de la Constitució, de la República o del Caudillo−, ha estat almenys des de 1892, la de les bandes de música, que han obsequiat algemesinencs i algemesinenques amb un concert nocturn extraordinari que se celebrava els dies 6, 7 o fins i tot 8, amb motiu de l’adveniment de la festa. El concert s’ha traslladat ocasionalment a altres emplaçaments, com ara el centre Polivalent, l’any 2020 sense públic, la plaça de les Tres Moreres o el parc Salvador Castell, o a l’interior de l’església parroquial, quan la pluja ha fet acte de presència. Durant un temps va ser habitual invitar a una banda musical valenciana, però des de ja fa bastants anys el concert ha estat a càrrec de la Banda Santa Cecília de la Societat Musical d’Algemesí, en ocasions en col·laboració amb l’Schola Cantorum o amb l’Escola de Tabal i Dolçaina local. Des de l’any 1984, ha quedat fixat el dia 6 com el del concert. I recordem que per a la música de banda queda el fermall que tanca la processó, sons també irrenunciables.


Parlar de la música litúrgica associada a la festivitat de la Mare de Déu de la Salut és parlar, per força, de la figura de Diego Ramón Lluch, mestre de capella de la basílica parroquial de Sant Jaume des de l’any 1971 fins 2006. Parlar de Diego també és parlar de l’Schola Cantorum i del cor Joan Baptista Cabanilles. Ni les Vespres ni la missa Major del dia 8 es poden entendre sense la participació de la coral, a la qual, tot s’ha de dir, es poden afegir altres cantors. Des de la seua arribada a Algemesí, s’afanyà en la dedicació a la música litúrgica. La seua dedicació ha estat ben reconeguda, però crec que és de justícia posar en valor que les Vespres a la Mare de Déu de la Salut és segurament l’aportació musical de major relleu. El Magnificat, tot ell original del mestre, bastit en sis seccions, cantades pel cor i amb acompanyament musical, es basa en dotze melodies que escoltem als balls de la processó.Com diu Vicent Pellicer, aquesta peculiar utilització de les tonades que acompanyen les danses uneix les Vespres, i la devoció que emanen, amb les músiques i la festa que, una volta acabades, omplin els carrers d’Algemesí. En 1997, amb motiu del 750 aniversari de la Troballa, es van estrenar les Vespres tal com són cantades en l’actualitat. No puc menys que expressar ací l’emoció i privilegi que per a mi ha representat poder cantar des de fa uns anys aquesta joia musical, i encara continuar amb el cant de l’apostolat en la processó.


Que la música és terapèutica ja ho sabien a l’edat mitjana; els teòrics de la música i de la medicina ho explicaven. Deien aquells savis que els sons melòdics conforten l’esperit atribolat, tempren les passions de l’ànima i contribueixen al procés de guarició. Qui no se sent confortat quan comencen les primeres notes del Virolai? Qui no és capaç d’oblidar-se de les penes diàries quan s’immergeix en les estretors d’un carrer de la volta general per deixar-se envair per sons, olors i colors que es projecten a l’aire en el trajecte de la processó? Potser aquest any, més que mai, serà ocasió per recordar que la Mare de Déu és “font de salut”. Els homes i dones d’Algemesí hem passat per moltes situacions epidèmiques al llarg de la història i hem continuat endavant. Aquest any, una vegada més, superem els embats de la pesta que ha estat la covid, amb ciència i amb paciència, i amb l’esperança que una vegada més la festa tornarà al carrer.


Quan llegireu aquestes línies faltarà ben poc perquè el meu amic Vicent projecte a l’atmosfera de la Basílica les notes balsàmiques del Virolai, que eixiran del magnífic orgue mossèn Cabanilles; l’aire estarà carregat del perfum de flors i encens, d’emocions contingudes que es desfermaran després de dos anys de contenció forçada. Serà el clímax, una vegada més, místic per a uns, íntim per a tots, admiració dels veïns i sorpresa per als forasters (del món sencer), una renovada festa de la Mare de Déu de la Salut, amb els sons de sempre, i segurament amb algun de nou.


Autor: Dr. Carmel Ferragud Domingo, Historiador

Entradas destacadas
Entradas recientes
Archivo
Buscar por tags
No hay tags aún.