El barri d'el Mataero

El carrer popularment conegut com el Mataero, després l’Assumpció i finalment el Ball de la Carxofa, naix amb la construcció de l’escorxador a les darreries del segle XIX, on hui en dia es troba la Cambra Agrària. En el padró municipal del 1898, hi apareixen cinc cases, amb 19 residents, alineades a la galta dreta i a tocar per la part de darrere amb la mota de la ronda nord del riu. A la banda esquerra, després de l’escorxador, tot són camps. Carrer amunt, al fons, fins la Canaleta, hi ha 23 cases molt humils conegudes com les barraques perquè estan fetes de canyís, palla i fang, agrupació que alberga una població de 94 persones. A vora riu Magre, a la part esquerra del gual del camí d’Alzira, hi ha una altra galta de 25 casetes més amb 86 habitants, immobles que començaren a construir-se quan es va reforçar la mota del riu després de les desvastadores riuades del Xúquer i del Magre del 1864. Es coneixen popularment com les casetes del Riu, encara que el nom oficial era carrer de Sant Francesc, nom de pila del propietari del terreny, Francesc Domingo Climent, el Corpovano.

El carrer del Mataero en la dècada dels 20 del segle passat acaba per unir-se amb les barraques, i el 1932, donat el creixement de població, es construeix un llavaner municipal prop de l’escorxador. L’any 1944 es reompli de terra la rambla del riu; part d’ella es transforma en un gran parc i la part de darrere del carrer del Mataero s’urbanitza i es creen nous carrers: la Providència, la Unió i Santa Rita. Amb la prolongació del parc a mitjans dels anys 50, la urbanització dels carrers Ausiàs March i Roís de Corella, la construcció de l’intitut Laboral Sant Vicent Ferrer i de l’ambulatori, el barri del Mataero, també conegut com el barri de la Providència, deixa de ser un suburbi i queda integrat plenament en el casc de la ciutat.

Entre la gent del barri cal recordar Facund Tomàs Sanchis, sequier major de la Sèquia Reial del Xúquer entre 1902 i 1904. Llorenç, Ricard i Josep Maria Chambó, els matancers de l’escorxador desaparegut en la dècada dels 70. Ricard Sarrió Enguix, el Pianista Coix, que amenitzava al piano les tertúlies del Círculo Católico i del Casino Lliberal. Natàlia Lascuevas, coneguda com Nati la Calcinera. Josepa Gomis que, amb Vicenta Fayos, van ser les primeres dones regidores de l’Ajuntament d’Algemesí durant el període de la República. Juan Conca Ruiz, de jove ballarí de claqué d’una colla d’artistes de varietats amb el nom artístic de Juanito de Almeria, que va muntar un bar al carrer Assumpció a tocar del cantó del carrer d’Ausiàs March, i que també exercia de sanador. Paco Botella, Botelleta, i Filomena, Filo, la dona, que organitzaven batejos, comunions i casaments, festes que amenitzava a l’acordió Josep Goig Barlés, Parrussa. Alfons Sebastià, Botija, doble campió d’Espanya de marató el 1944 i el 1945; Josep Mª Blay, Peret, subcampió el 1944 i campió el 1948, i dos maratonians més: Jaume Talamantes, el Salero, tercer el 1947, i Llucià Gonzàlez. Vicent Castillo Martí i Consuelo Mayor Juan, que feien orxata i aigua llimó i la venien pel poble en un carret tal com feia el tio Colisa. I ho eren també molts dels muixeranguers que mantingueren viva la flama els anys crítics del període comprés entre el 1940 i 1972: als Climent, Asunción, Arlandis, Higon, Sanjaime, Moreno, Pelechano, Ull, Soler, Medrano, Valero, Talamantes... cal afegir els noms de dos mestres de la Muixeranga: Antoni Blay Carbonell, el Barbero i Vicent Roma Masià, Elies. Cal recordar també els boxejadors de l’època dorada d’aquest esport dels anys 40 i inici dels 50 que foren del barri: Juan Varela i Dinamita Anton, campions de Levante dels pesos wèlter i ploma respectivament; Vicent Pardo, la Metralladora, Josep Rubio, Vicent Calatayud, Meliton Medrano, Vicent Murillo... I cal recordar Josep Castillo Camarasa que tenia un barracó de tir que son tio, José Goig, Parrussa, el va transformar en el “Merendero Algemesí”, que tots els estius l’instal·lava a la platja de Cullera, enfront del Caminàs...

Barri de camperols assalariats, gent humil i de famílies nombroses i treballadores que, quan aprimava la feina al camp, no tenien altra alternativa que anar-se’n a plantar i segar arròs al delta de l’Ebre (Tarragona), a Torroella de Mongrí i Pals (Girona) i a la Camarga (al delta del Roine, França); o, a l’estiu, a la fruita al sud de França, o, en acabar la sega de l’arròs, a la verema francesa... Impressionava contemplar aquelles colles de treballadors de pell ennegrida i prematurament envellida, amb la cigarreta de picadura en la boca, la maleta de fusta o de cartró en una mà i el saquet de menjar en l’altra, que s’amuntegaven en l’estació de València a l’espera del tren que els havia de dur a terres llunyanes. Un d’aquells emigrants temporers va ser Felipe Sàez Cabo, guanyador als 18 anys del campionat d’Espanya de segar arròs a Sant Pere de la Ràpita l’any 1949.

Al barri del Mataero o de la Providència va nàixer Emili Gregori Tarazona, que, des de 1575 ençà, ha estat l’alcalde que més temps ha presidit la Corporació Municipal: des de 1987 fins 2007.